(Amb motiu de la inauguració de l’exposició “La permanence de la gravure: de Goya à Picasso – Collection Gelonch Viladegut”, al Musée des Arts et Métiers du Livre de Montolieu, 18 de maig del 2013)
Després d’un hivern llarg i dur, vet aquí que la primavera ens torna a escalfar amb els seus verts, el seu sol lluminós, els cants dels ocells, l’esclat de noves vides. Com l’any passat, tornem a Montolieu el cap de setmana de la Pentecosta per a celebrar noves aventures, compartir la bellesa de l’art i reforçar els dolços lligams de l’amistat.
Aquest any la nostra descoberta ens conduirà per un itinerari d’excel.lència entre Goya i Picasso, entre el començament del segle XIX i la fi de la segona guerra mundial. Un periode fet de dolor, de guerres, de destrucció, de misèria humana. Els temps dels totalitarismes, de les guerres civils (declarades amb aquest nom o no), dels mites d’una pretesa superioritat, de les esperançes mancades, de les desfetes i dels crits.
Però també una època plena de signes forts per a l’art en tots els camps, els temps de l’eclossió dels moviments d’avant-guarda, de canvis importants pel que fa a l’aproximació a l’art, en la recepció de les obres d’art, o pel que fa al paper dels artistes.
I amb, com sempre en la història del gènere humà, grans constrastos i contradiccions, dolor i joia, reculades i avenços, pors i esclats.
La nostra època està un altre cop plena de pors i, malhauradament, no és prou plena d’esperances. Hi ha tants conflictes, guerres, misèria,…, però hi ha també la voluntat de sortir-se’n, la renovació artística, la flama per obrir nous camins d’expressió…
A les nostres societats occidentals, ens cal constatar la reaparició de pors ancestrals i alhora de noves pors. La por del futur, la por dels joves a no poder decidir el seu camí, les pors de la gent gran pel que fa al manteniment de la seva qualitat de vida, la por de l’estranger, la por del desconegut, la por de la soledat, la por de la pèrdua de status i de referències, la por de noves violències, la por a expressar-se, la por que ens fa la por i que ens pot paralitzar.
Contra totes aquestes pors, ens caldrà coratge, empenta, determinació, sentit del compartir, de la contemplació de la bellesa i d’obertura d’esperit. Ens caldran també noves construccions, respostes a nous reptes, i aquesta joia que donen la gratuïtat i la voluntat de plaure. Vet aquí les condicions de l’esclat artístic. Perquè per a vèncer les pors, entre d’altres iniciatives, ens caldrà pouar en l’art, realimentar-hi les nostres forces, obrir-li el nostre esperit. Sense una naïvitat falsa però sense baixar els braços, sense angelismes però sense agror.
Com deia Auguste Rodin, jo crec que l’art és la missió més sublime de l’home, perque és l’exercici del pensament que cerca comprendre el món i fer-lo comprendre.
L’art, probablement, no és la solució als nostres problemes, o ,si més no, no és tota la solució, però jo crec també, com André Masson, que en l’art no hi ha ni formes ni objectes. Només hi ha esdeveniments, resorgiments, aparicions. Contra la por i el discurs de la por em sembla que ens calen esdeveniments, resorgiments, aparicions.
I, com Pablo Picasso, el mestre, considero que l’obra d’art no està feta per a decorar les parets de les cases. L’art és un arma ofensiva i defensiva contra l’enemic. I avui l’enemic en les nostres societats és el sentiment difús, penetrant i envahidor de la por.
Vet aquí com, amb aquestes tres cites d’artistes, dels quals podreu admirar peces en aquesta exposició, he intentat plantar el decorat del sentit de l’art, del sentit de l’obra d’art. L’art ens ha d’ajudar a comprendre el món i a fer-lo comprendre; l’art ha d’esdevenir una fita, un resorgiment, i ens ha d’incitar a descobrir i a admetre noves aparicions; perque l’art és un arma carregada de futur, i és i ha de continuar éssent un arma al servei del xoc estètic, del xoc ètic i del xoc espiritual també.
És per tot això que basteixo una Col.lecció d’art, i una Col.lecció basada en una de les més humils tècniques entre les arts, el gravat; és per això que cada primavera ens retrobem a Montolieu i que preparem amb entusiasme i devoció aquesta retrobada; és per això que ens cal continuar teixint lligams i que ens cal perseverar en el compartir. Perque, al meu entendre, la bellesa de les coses existeix en l’esperit de qui les contempla i perque el nostre ofici i el nostre art consisteix a viure.
Visquem, compartim, aprofitem durant aquests propers messos d’aquestes obres i preparem amb joia una altra exposició per al 2014.
Gràcies a tots vosaltres per exercir tan dignament el nostre art i el nostre ofici, la vida.
Una bona notícia per a la creació cultural! La Comissió Europea va anunciar fa poc el llançament del programa “Europa creativa”, un programa dotat amb 1.800 milions d’euros per al periode 2014-2020. És un acte de reconeixement dels reptes econòmics i socials que comporta la inversió en la creació i la cultura.
De fet, això se sap que és així, perquè la pròpia Comissió Europea ha encarregat nombrosos estudis internacionals que han servit per a mesurar la importància dels efectes directes i indirectes de la inversió en la creació i en la cultura. Segons podem llegir en aquests estudis, un euro de despesa cultural invertit per una ciutat es tradueix en 33 euros de PIB (producte interior brut) suplementaris per habitant en la ciutat en qüestió.
A més, s’ha demostrat que les empresses que inverteixen en recursos creatius tenen un 25% de possibilitats suplementàries de crear productes innovants. I també és un fet que, a part aquesta aportació de valor econòmic, la inversió cultural reforça la cohesió social, que tot i tenir un efecte difús no deixa de tenir immenses repercusions.
La cultura i la creació representen entre el 3,3% i el 4,5% del PIB europeu i donen feina a entre 7 i 8,5 milions de persones. Irriguen el sistema productiu i els territoris, de manera que, per exemple, cal destacar que quasi un 60% dels actors del sector de les indústries culturals i creatives són MPE (molt petites empresses), però al mateix temps això representa també l’existència de greus febleses, perquè un 50% d’aquestes MPE no tenen cap estratègia de finançament més enllà d’un any i que un 20% ras i curt no en tenen cap.
Aquest tipus de carènces expliquen abastament la fragilitat d’aquests actors pel que fa a la seva perennitat, tot i que el valor afegit que representen per a l’economia i per a la societat són clars. En aquest periode de crisi econòmica i financera, de manera encara més evident, els inversors i els finançaments bancaris són porucs i no aprofiten les oportunitats reals que poden suposar aquestes activitats. Perquè, paradoxalment, aquesta fragilitat no és derivada d’un problema de rendabilitat estructural, perquè de fet la cultura no presenta més riscos que l’alta tecnologia. En general, invertir en cultura, tampoc no és jugar a la loteria…
Per a desfer els blocatges actuals, cal que creadors, artistes, inversors i financers puguin parlar un llenguatge comú per tal d’avaluar junts l’abast dels projectes i els seus riscos reals. Certament, estiguin en fase inicial o en la fase de pre-llançament o de pre-comercialització, els actors de la creació i de la cultura tenen dificultats per a consolidar el seu dossier de pre-finançament, sovint perque no tenen ni la formació necessària ni el temps ni els coneixements suficients sobre els engranatges de finançament que els hi permetrien optimitzar la presentació dels seus projectes. I, no s’escapa a ningú, que l’essencial per al gestor cultural és convèncer al primer inversor de la pertinència del seu projecte, de la viabilitat de la seva obra i de la perennitat de la seva carrera.
Potser seria interessant posar en marxa un quadre de referència que integrés indicadors quantitatius i qualitatius per tal que els projectes culturals puguéssin ser evaluats sota tots els angles. Al meu entendre, cadascú cal que faci un pas envers l’altre. Els artistes, els oficis artístics, els creadors s’haurien d’integrar millor en les regles que imposa l’economia, mentre que els inversors caldria que entenguéssin la creació i la cultura com una activitat atractiva que disposa dels seus propis codis i on convé, entre altres, temperar amb la llibertat d’expressió dels talents.
Cal, ni més ni menys, afavorir l’aparició de generacions d’”empressaris culturals” i d’”inversors culturals” o si més no de figures intermitges que siguin capaces de reunir els uns i els altres sobre la base de codis, llenguatges i objectius compartits. I tot això cal fer-ho sense oblidar que, tenint en compte els grans beneficis socials i econòmics d’aquests projectes culturals, els poders públics han de participar també en el finançament de les estructures i dels actors en formació, sobretot en les fases primerenques. Els camps de la cultura, com he escrit ja diverses vegades, són un terreny on les inversions privades i públiques s’han de complementar, uns dominis en què el concepte de partenariat públic-privat (PPP) té més sentit.
En el camp de les idees pràctiques, perquè no reflexionem en el sentit que una part dels programes existents (com ara “Europa creativa”) es destinin a agències de desenvolupament -que caldrà crear- per tal d’ajudar a estructurar la dimensió econòmica dels projectes culturals, en funció de les demandes i criteris dels inversors (business plan i estructuració financera de l’oferta).
En aquest periode de restriccions pressupostàries, caldrà mobilitzar també els finançaments privats. En aquesta lìnia, una altra idea pràctica seria desenvolupar el finançament col.lectiu (el “crowdfunding”). Els Estats Units ja ho han fet amb la llei “Jumpstart Our Business Startups Act”, una llei votada l’any passat per a estimular l’aparició de creadors innovadors gràcies al mecanisme de finançament col.lectiu. Els projectes eligibles poden obtenir fins a 50 milions de dòlars d’entre 1.000 inversors (prèvia inscripció a la Stock Exchange Commission). Qualsevol particular pot invertir en aquests projectes fins a 10.000 dòlars amb un límit màxim del 10% dels seus ingressos anuals. Caldria que Europa afavorís la sortida d’aquests tipus de dispositius tot adaptant-los al nostre entorn reglamentari i fiscal, que caldria que fos menys atomitzat i menys local.
Invertir en la creació, en la cultura, en els oficis artístics…és invertir en el futur. Però la creativitat en la constitució de models de finançament no és el menor dels reptes que tenim per endavant.
Pilotat per l’artista Ben, un nou espai, una mena de reserva d’ideees, s’obre a Blois (França) sota el nom de “Centre mundial del qüestionament”: la Fundació del Dubte!
Per Ben, el dubte és un carburant al qual no para de recorrer per tal de recarregar piles. Ben, malgrat la seva edat continua estant en forma, i actua com un hoste maliciós que, amb la seva veu rocallosa meridional, assegura que “Fluxus té a veure amb l’ego. L’ego és el motor de la condició humana”. no cal di res més. bé, ell ho diu d’aquesta manera des del cor de la Cort del dubte, a l’interior de la qual es troba el “Mur dels mots”, un encàrrec públic inaugurat el 1995 i que presenta al visitant més de 300 quadres/escrits sobre la vida, la mort, el dubte, l’ego, les llengües o les paraules.
Ai, les paraules! Com escriu Ben, ” és evident que tot no és només paraula, i al mateix temps res no és més segur que les paraules. No deixen de ser reserves on el dubte subsisteix. Però hom s’en dóna aviat compte que això vehicula també la mentida i l’angoixa. Però es pot ensenyar el dubte? Jo en dubto”. I tot referint-se al moviment Fluxus és capaç d’engegar aquesta frase: “Fluxus s’en fot de l’art? Podria citar la frase de Robert Filliou (‘L’art és allò que fa la vida més interessant que l’art’) o bé aquella altra del mateix autor que diu ‘Cal esforçar-se per fer allò que no se sap fer’. Ser Fluxus és també ser anti-Fluxus o no-Fluxus. No hi pot haver art sense veritat, i en realitat, només es pot crear en el dubte perquè tots els artistes dubten, sinó són morts. A la Fundació del dubte, hi ha no només l’esperit Fluxus, sinó també un art viu on podem trobar forums de qüestions, de creació, de desordre que poden alterar el món. Tot allò que molesta pot formar part de la Fundació del dubte”.
En aquesta Fundació hi trobem obres de més de 50 artistes repartides entre les escales i els dos pisos de l’edifici. I és en aquest ambient que ens podem trobar mentalment en presència de Marcel Duchamp i de John Cage, els avis espirituals del moviment Fluxus. Com diu també Ben, aquests dos personatges els hi han ensenyat tot. Els hi han ensenyat que la hipocresia del Tot és l’art i de la hipocresia del Tot el món en pot fer art. Sense ells, Fluxus no existiria. Ben pensa sobretot en John Cage, que no es va estar d’imposar dos rentats de cervell al grup. El primer d’aquests rentats de cervell te a veure amb la música contemporània tot fent creure que tot era música, i l’altre mitjançant l’esperit zen i la seva voluntat explícita de despersonalitzar l’art.
Però al costat d’aquests dos precursors hi podem trobar altres representants il.lustres tan diversos com el ja citat Robert Filliou, o Joseph Beuys, George Brecht, Nam June Paik, Yoko Ono, Jean-Jacques Lebel, Allan Kaprow, Ray Johnson o Ben Patterson, entre altres. En definitiva, 300 peces, documents, fotos o videos de la col.lecció personal de Ben i de les de Gino de Maggio i de Catarina Gualco. Què es pot descobrir en aquest antre de la desmesura on regna un cafarnaum de coses i pensaments? Doncs algunes grans peces significatives del moviment Fluxus i, sobretot, la incitació al dubte sistemàtic, al dubte com a condició intrínseca de l’art i de la vida.
A més d’aquest autoanomenat Centre mundial del qüestionament, en el que cadascú podrà manifestar sobre un gran quadre negre les seves preocupacions i els seus dubtes, Fluxus ha decidit també utilitzar les tècniques i aproximacions de la ‘comedia dell’ arte’ i de la improvització. En són exemples el mail-art o un ring d’idees instal.lat al pavelló exterior.
I per si no n’hi havia prou de tot plegat, també ens podrem endinsar en els camps de la psicianàlisi, i ho podrem fer de la ma del propi Ben o si més no de comentaris seus del tipus: “On és l’art en el Jo i el Super-Jo de Freud? Quins són els límits de l’art en el Jo i el Super-Jo? I és el mateix si ens referim a la política o en qualsevol altre camp? Hom pot posar-se totes aquestes qüestions, i seria apassionant de poder disposar d’un espai per poder debatre no només sobre allò que és bonic, lleig, maco,…”. I Ben un cop sortit del ring hi afegirà: “Tot és bo per a agafar o per a llançar a Fluxus, perquè el dubte pot ser art. Si llegiu les revistes d’art contemporani, constatareu ràpidament qu’un terç neda en la piscina nostàlgica de Picasso i Matisse, un altre terç en la banyera de Duchamp i el darrer terç en la de Fluxus. Perque Fluxus només s’ha interessat en una nova subjectivitat de l’art”.
Alain Goulesque, director de la Fundació, considerant encertadament que qui dubta és el veritable savi, afegeix: “La insatisfacció de les respostes et manté en una espècie de continu estat de posada en qüestió, tot fent de la feblesa una força. Tot està continuament en acció”.
Potser esborrajat, però seductor. Potser oníric, però real. Potser auto-centrat però obert. Una Fundació i uns debats a compartir. Com diu també Ben, “per canviar l’art, cal canviar l’home; per canviar l’home, cal canviar l”ego’; per canviar l’ego, cal dubtar”. Dubtem?