Actituds

He escrit ja un bon grapat de vegades que aquesta crisi, llarga i profunda, que patim és injusta, grapejada sense vergonya, una ruïna per a parts molt significatives de la población, i mortífera per al món de la cultura. Que som governats per voltors i que la desregulació sense criteri només ens ha portat pobresa, desconcert i misèria humana.

Però també he dit que és en les crisis on es veu la veritable condició humana i la solidesa dels col.lectius. I en aquesta crisi, ni l’una ni l’altra n’han sortit ben parats.

Al costat dels damnificats de la crisi, hi ha els apalancats de la crisi. Tots aquells que, amb la cadira assegurada i el sou segur cada mes, prenen la crisi com a coartada per a no fer res o per a fer el mínim indispensable. Són aquells que jo denomino els apalancats de la crisi.

Hi ha apalancats per aptitud, perque no donen (ni donaven) més de si, perque la crisi ha demostrat que estaven sobrevalorats o perque els ha agafat en el lloc equivocat. Però hi ha també apalancats per actitud. Aquells que consideren que no cal escarrasar-s’hi, que ja vindran (tot sols) temps millors, que mentrestant només cal anar fent la viu-viu, procurant (o no) que no es noti massa, i que davant de qualsevol qüestió o proposta responen infaliblement “no es pot”, “és molt difícil”, “ja veurem”, “tenim molta feina” (sic).

Són aquests apalancats per actitud els que em provoquen més desconcert i els que més m’enutgen. Si realment no hi ha res a fer, tot és molt difícil, ja veurem i/o están desbordats (sense que ningú sapigui exactament perquè), perquè no plantegen solucions o escampen la boira?

És molt fàcil, massa fàcil, carregar sempre els neulers als altres (la situació, la societat, els polítics, els companys,…) sense fer ni la més mínima auto-crítica, sense donar un mínim senyal de presència i de proposta. És molt fàcil veure-les venir des de la seguretat de les garrofes que cauen cada mes (siguin moltes o poques). És molt fácil però és alhora molt irresponsable.

En totes les facetes de la vida cal coratge i compromís. Al treball, també. Si no es té ni coratge ni compromís no serveix de res escalfar la cadira, fer com si es treballés i repetir i repetir-se el mantra que tot és difícil i que no es pot fer res. Si no es pot fer res, que siguin honestos i deixin el lloc a d’altres que potser sí que poden fer. És clar que protegits per legislacions que no primen precisament l’eficiència poden continuar fent la migdiada sense que ningú gosi destorbar-los…

Contra els apalancats que prenen la crisi com a excusa, necessitem coratge cívic i compromís compartit. I necessitem que aquestes actituds canviïn o que canviï la legislació de la funció pública per a poder promocionar els que treballen i proposen i acomiadar els que no fan res o boicotegen. I en el món de les entitats de promoció i difusió de l’art, també.

Etiquetes: actitut, Art, crisis

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>