Àngel Jové com a símptoma

Àngel Jové com a símptoma

Reprodueixo tot seguit la part corresponent a la situació creada al voltant d’una obra d’Àngel Jové, i que ha analitzat Xavier Antich a l’article titulat “Mort als artistes!” (El Nacional del 4 de maig del 2016). Hi escriu això:

La darrera setmana ha esclatat un altre incendi, encara més furibund que els precedents i que, si calgués jutjar-lo pels decibels de les xarxes, realment correríem perill seriós de sordesa. En aquest cas, el destinatari de les diatribes irades ha estat l’artista Àngel Jové, a causa del cartell que ha fet per a les festes de Sant Anastasi de Lleida. S’hi veu una panoràmica nocturna de la capital de Ponent, als peus de la Seu vella, en una fotografia borrosa, a l’estil d’alguns treballs seus, en els quals la fotografia de la fotografia acaba difuminant els contorns del que s’hi mostra, molt en la línia, en això, del que un artista com Gerhard Richter va fer en alguns plafons del seu Atlas. Com en els altres casos, ningú no discuteix aquí el dret de cadascú a l’hora d’opinar sobre els seus gustos artístics ni la legitimitat d’acord amb la qual algú pugui expressar que una obra li agrada o no, només faltaria! Però, de nou, sobta la violència desfermada contra l’obra i contra l’artista amb insults sobre la qualitat, l’oportunitat i la forma de la imatge, així com sobre la qualificació o la trajectòria de la persona que l’ha fet, i que configuren, fins al moment d’escriure aquestes ratlles, l’exemple més grotesc de linxament públic recent, entre nosaltres, d’un artista.

Àngel Jové, val a dir, com sap qualsevol persona mínimament informada, és un dels artistes més singulars que té aquest país. Amb obra al MACBA (menys de la que hauria d’haver-hi), pioner del videoart a Catalunya amb “La primera mort” (1969), pioner de l’art conceptual des de les seves intervencions en l’espai mític de La Petite Galerie de Lleida a partir de finals dels seixanta, Jové ha estat un artista al marge de modes, reconeixements institucionals i capelletes de crítics, comissaris i museus, i autor d’una obra amb molt pocs paral·lelismes en el panorama de l’art català contemporani de la generació posterior a Tàpies. Dotat d’un talent artístic descomunal, una intel·ligència visual fora de sèrie i una sensibilitat estètica d’una intensitat molt poc habitual, ha fet el seu camí al marge de tot i de tothom mentre legions d’artistes feien cua servil davant dels policies de l’art i dels mercaders de legitimitats.

Ell, però, ha anat fent i desplegant projectes artístics d’una ambició realment impressionant, des de la Fundació Joan Miró o la Fundació Suñol fins al Centre de Lectura de Reus o la capella de Sant Roc de Valls. Durant anys, va ser la imatge de les portades de l’editorial Anagrama i ha deixat treballs memorables com Metafísica (1975), Quaderno italiano (1976-1981), Capiscar la fior de la mà morta (1990), Oli pels pobres (1998), Breviari de Franja pur (2000, aquest, amb textos de Carles Hac Mor) o l’impressionant treball, homenatge a Leandre Cristòfol i Cesare Pavese, Cristòfol Pavese 1908-2008 (2008), que es va poder veure, entre altres llocs, a la Fundació la Caixa de Lleida. Sense cap mena de dubte, un dels grandíssims artistes, que podem arrenglerar amb altres de les dimensions de Gerhard Richter o Sigmar Polke, per esmentar només dos noms indiscutibles. La seva obra, tanmateix, està encara lluny de tenir el reconeixement públic que mereix i que, tot i així, li reconeixen les veus més exigents de l’art al nostre país, que el reconeixen com un artista de culte. El panorama desolat que deixen les reaccions a la seva darrera obra recordenaquestes aigües vils i pudentsque Joan Miró ja denunciava, referint-se a l’ambient artístic local, en una carta a Ricart el 1919. Va ser Miró, precisament, qui l’any 1932 va escriure, pensant en la irritació i el menyspreu que les seves obres mereixien, unes paraules que potser convindria rellegir aquests dies:cada dia m’adreço a un nombre més restringit de gent, més íntimament restringit amb els que puc freqüentar-me. La imbecil·litat humana no té límits”.  

Friedrich Schiller va escriure el 1790, en plena ressaca del bany de sang durant el regne del terror que va seguir a la revolució francesa, que l’educació estètica era la tasca més urgent del nostre temps. Ingènuament, va pensar que, per a això, hi havia feina per a dos segles. Realment, vistes algunes coses, almenys aquí, sembla que es va quedar molt curt. El panorama, realment, fa por.

 

Torno a escriure que el subscric fil per randa. Només afegir que com a lleidatà d’origen sento vergonya aliena, com a català sento un neguit opressiu, i com a persona interessada per l’art i la cultura una ràbia i un fàstic absoluts. Que Schiller ens protegeixi de la brutalitat banal que gosa exposar-se i sentenciar, que ens protegeixi d’aquestes aigües vils i pudents.

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>