Art / economia col·laborativa

Art / economia col·laborativa

Sempre és sorprenent rebre una invitació per a assistir al vernissatge d’una exposició, en una discreta galeria de la Rue Visconti a Paris, el passat 14 de setembre, en què les obres no s’exposen per a ser venudes, sinó per a ser intercanviades. Atès que em va resultar intrigant, cap allà que vaig anar.

Als murs hi havia penjades fotografies, pintures, escultures, dibuixos o vídeos, prop de 70 obres d’una cinquantena d’artistes emergents o confirmats, àdhuc d’algun consagrat. El conjunt volia exemplificar la cronologia d’un dia imaginari ritmada per la llum, i per això titulada “Matin, midi et soir” (Matí, migdia i vespre).

Fent la volta, hom es creuava amb visitants que s’interrogaven: i què tinc jo per a intercanviar? Al ‘saló d’intercanvis’, on cadascú omplia un formulari, hom es continuava esforçant en trobar quelcom, perquè el temps era limitat i calia decidir-se: les propostes s’havien de formular abans d’acabar la setmana. Després la mostra continuava oberta una setmana, que era el temps que es donava als artistes per tal que decidissin si acceptaven les propostes.

El diumenge 25 de setembre, darrer dia de l’exposició, els artistes i els visitants que oferien un troc es van trobar al voltant d’un bufet previst per al desmuntatge de la mostra. “Esperava aquest moment des del començament del projecte, deia Laure Flammarion, la instigadora. Aquest principi del troc per adquirir obres d’art existeix des de fa temps, especialment a Brussel·les. Però aquests esdeveniments es fan generalment sense comissariat i de forma anònima, és a dir, que no se sap ni qui ni cóm és l’artista. A mi, allò que m’interessava era l’intercanvi, tant en sentit propi com figurat: és a dir, tant el troc com la trobada”, explica.

La necessitat de crear intercanvis l’explica pel xoc que van suposar els atemptats terroristes a París: “tenia ganes de comprometre’m”. Cosa que va fer apuntant-se com a membre de diverses associacions i muntant projectes artístics lligats a l’educació: “Per a mi, aquesta exposició és també una forma de compromís. Avui en dia manquen espais on puguin sorgir relacions, diàlegs, especialment en el camp artístic. Volia trencar els obstacles que impedeixen el diàleg entre les generacions, entre els territoris artístics i segons el nivell de notorietat”. Per això es va invitar als artistes i als comissaris, al llarg de l’exposició, a dedicar temps per estar in situ i així poder intercanviar amb els visitants.

Laure Flammarion no és galerista, però considera aquest nou projecte com una espècie de ‘manifest’ de la seva acció: “Avui en dia, l’economia col·laborativa es desenvolupa, i l’intercanvi és la moneda del futur. No he inventat res, només he posat a les persones en situació d’enfrontar-se a aquest tipus d’intercanvis”.

¿Què s’està disposat a donar per una obra d’art? No és fàcil posicionar-se mitjançant un qüestionari. “El no poder comprar tot d’una les obres que els hi agradaven ha posat nervioses a algunes persones”, riu divertida. Entre les propostes més singulars podem destacar: “Em comprometo a ser la vostre escriba durant un any (…) Em comprometo a escriure-ho TOT en nom vostre: escrits de descàrrec de multes, cartes d’amor, dossiers per a residències en anglès i francès, textos de catàlegs i textos de defensa contra qualsevol procés en què us hi trobeu embolicat”.

L’artista Thomas Hauser discutia amb la Saskia, qui s’havia convertit d’aquesta manera en la seva ‘escriba’ durant un any: “He dubtat, explicava Hauser. Cal que en parlem, però realment necessito escriure sobre el meu treball”. Però aquest ‘TOT’ que ella es compromet a escriure, no té por que acabi en abús? “Molts dels meus amics artistes ja abusen dels meus serveis!”, somriu la Saskia, encongint-se d’espatlles.

I al marge dels trocs oficials, es dialoga sobre altres intercanvis, com, per exemple, el de Françoise Pétrovitch amb una creadora belga que li proposa un vestit inspirat en el seu treball. “És el signe de què continuem! És el que volia: el marc expositiu és estricte, però m’agraden aquestes relacions que es van entreteixint”, diu contenta la comissària.

Sophie Calle te el rècord de propostes: una cinquantena per una de les seves fotografies. Ha escollit un teorema elaborat per ella mateixa. D’altra banda, i quasi tant immaterial com això, una escriptora ha promès fer d’un fotògraf un “personatge divertit” a la seva propera novel·la.

Però finalment una vintena d’obres no han acabat intercanviades. “Alguns artistes estan decebuts, però d’altres que tampoc no han trobat una oferta adaptada estan malgrat tot molt contents”, afirma la instigadora de l’assumpte.

Aquesta exposició, ¿és la primera de una sèrie o es tracta d’una edició única? “Ara estic molt cansada, diu Laure Flammarion. Però és veritat que tinc ganes de tornar a començar, amb la ferma voluntat de sortir de París. Però no em tornaré a aventurar sense el suport de socis financers, perquè la seva absència fa que tinguem serioses limitacions de cara a acollir dignament el públic. Lliçó apresa!”. I aquí?

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>