Art / Guerra

Ja fa 75 anys que Pablo Picasso, el mestre, va pintar el ‘Gernika’, com a reacció al bombardeig fascista d’aquesta ciutat basca el 27 d’abril del 1937. Un raid aeri que va fer més de 1.600 victimes. El ‘Gernika’ representa en un cuadre el caos, el terror, l’agonia, la consternació i la desesperança…
Aquest cuadre resumeix més que cap altre l’esperit de la guerra moderna. Les bombes de l’aviació nazi cauen, per compte del General Franco no ho oblidem, un dia de mercat en aquesta ciutat del País Basc, una ciutat simbol, a més, perquè és allí sota un arbre convertit en mite; on el lehendakari jura la defensa del poble basc i el manteniment de la identitat d’aquest poble, una identitat basada en una historia multisecular i una voluntat constant per tal de continuar aquesta historia.
Al cuadre no tot és contorsió i dislocació: un home crida, un enfant roman inert, un caball relinxa. Cada expressió exigeix saber, a la seva manera, perquè els Cels porten la mort i no la llum.

El 1937, passen alguns dies abans que no es tingui noticia d’aquesta masacre a Paris. Pero un cop coneguda, un milió de manifestants van sortir al carrer per tal de cridar la seva condemna i expressar llur ràbia. Llavors fou quan es va demanar a Picasso que pintés un fresc per al pavilló representatiu de la República espanyola a l’exposició universal. Ell va fer alguns esboços al seu taller, seguit per la càmera de Dora Maar, la qual cosa ens permet ara de seguir tot el procès.

Tres mesos després, el ‘Gernika’ fou presentat al públic. El cuadre fou mal rebut d’entrada, pero aviat va ser ben valorat, sobretot a mesura que es succeïen les exposicions a Europa i a l’Amèrica del Nord.

Picasso va acomplir amb aquest cuadre allo que tots els grans artistes aconsegueixen: destil.lar una emoció mitjançant una expressió eterna, i gràcies a la imaginació i al rigor formal. Feu de les 1.600 victimes, mortes per un raid assassí i sense sentit, una representació tan intemporal que podria ser perfectament representativa dels assassinats de civils perpetrats avui en dia per d’altres tirans.
Amb tota certesa, disposem d’innombrables imatges quotidianes de la guerra i dels crims de guerra. Les nostres vides són avui en dia tant inondades de fotos i de videos que es fa difícil acordar-los-hi un determinat pes, de consagrar-los-hi un mínim de temps o d’atorgar-los-hi un mínim de gravetat. La dispersió de la nostra atenció caracteritza la nostra època. Es per aixo que és tant important que el ‘Gernika’ ens pugui recordar la importància d’aturar-se davant d’una imatge per tal de poder-se representar la mort en temps de guerra: un dolor, l’eco del qual encara es fa present durant diverses generacions és suficientment fort per a posar en marxa un conflicte per ell mateix.

Picasso va declarar una vegada: Què creieu vosaltres que és un artista? Un imbècil que només té ulls si és pintor, orelles si és músic o una lira a tots els prestatges del cor si és poeta, o si és boxejador,que només te muscles? Tot el contrari, ell és al mateix temps un ser politic, sempre despert i atent devant els aclaparadors, ardents o dolços esdeveniments del món, que ell contempla d’acord amb la imatge que se’n fa.(…) No, la pintura no està feta per a decorar els pisos. Es un instrument de guerra ofensiva i defensiva contra l’enemic.” Vet aquí el sentit del ‘Gernika’ per a Picasso.

La guerra és, desgraciadament, universal, pero el seu dolor atroç s’encarna per sempre més en els individus i en la consciència dels pobles, sobretot en la dels pobles massacrats, humiliats i vençuts. Pel seu 75 aniversari, el ‘Gernika’ ens obliga a prendre a cadascú de nosaltres les responsabilitats que la nostra època tendeix a fer-nos oblidar.

Certament, el ‘Gernika’ no va impedir la barbàrie nazi ni l’esclat de la segona guerra mundial, amb tot el seu seguit de patiment, de bojeria assassina i de descens de la moral a l’abisme. pero el ‘Gernika’ fou un element formidable de propaganda de la causa democràtica, un centre d’interès entès com un mirall que ens confronta a unes realitats tan dures i un crit respecte de la necessitat d’agrupar-se i de guanyar a les forces de l’obscuritat. el ‘Gernika’ de Picasso ha esdevingut una icona del segle XX per la seva força, per la seva voluntat d’interpelar i pel seu simbolisme en representar el patiment i la desesperança de la gent. Una força, una voluntat i un simbolisme que cal transformar de la nostra part en força de compromós per la llibertat i la justicia. Vet aquí com un cuadre pot esdevenir una font i una força de proposicions.

Etiquetes: Art, guerra, Picasso

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>