Voltors

No he estat mai un gran fan de la naturalesa ni del naturalisme, ho sento, sinó que més aviat hi ha moltes espècies animals (inclosos alguns suposats éssers humans) que em fan por o em produeixen neguit. Entre aquestes espècies animals hi ha els voltors, aquestes aus negres que mengen la carronya i que emeten sons inquietants. Els voltors intueixen la mort i van fent cercles en l’aire tot esperant poder-se avalançar sobre la presa.

Hi ha alguns éssers humans, o col.lectius, que em sembla que es comporten com els voltors. Ensumen la feblesa d’altres, van esperant que les seves defenses s’afebleixin i després ataquen sense pietat. Em venen al cap diversos exemples de carronyaires, com ara, per exemple, una bona part de les entitats bancàries respecte de les families que desnonen, siguin quines siguin les seves circumstàncies, o bé l’actuació d’aquells que tenen com a símbol una gavina respecte de la cultura.

Ja fa temps que em crec molt poc els discursos o declaracions d’intencions dels membres del gremi polític. La línia política de veritat, allí on es marquen de manera fefaent les prioritats són els pressupostos. No hi ha, al meu parer, cap política real que no tingui aparellada una línia pressupostària i, per tant, la presentació, debat i aprovació dels pressupostos és l’acte polític que m’interessa més.

Analitzant els pressupostos pots veure a qui es vol afavorir, a qui es perjudica, quina línia argumental es te, on es posa l’accent de l’activitat econòmica que els pressupostos poden orientar, sobre qui es fa recaure la crisi…Són la millor manera de valorar quins interessos defensa qui i perquè. I aquest exercici d’estudi dels pressupostos el faig amb una perspectiva de temps, a mitjà termini, perque si només analitzem un any a vegades podem arribar a conclusions esbiaixades.

Doncs bé, si analitzem els pressupostos generals de l’Estat entre el 2009 i el 2013 i el projecte per al 2014, veurem que les partides destinades a cultura han disminuït ni més ni menys que un 44%, que aviat és dit! I si ens fixem en els darrers dos anys, veurem que el 2013 va disminuir en un 19,6% respecte del 2012, i les previsions per al 2014 són de rebaixar les partides només un 0,7% respecte del 2013. Vet aquí perque posava l’emfasi en el factor ‘sèrie de temps’, perque sinó, per exemple, podriem arribar a falses conclusions si només miressim el projecte per al 2014. El 2014 la disminució és només del 0,7% respecte de l’any anterior perque ja no es pot baixar més, perque hi ha risc de mort o ferides irreversibles de la criatura o perque se’ls hi ha despertat un fins ara desconegut interès per la cultura? Només dir que aquestes retallades continues ens apropen més d’una situació a la grega que d’una situació a la italiana, per posar només dos exemples de països que viuen també sota el pes de les retallades.

I quins sectors baixen les seves partides? Pràcticament tots: el cinema, un 12,39%; arxius, un 14,2%; biblioteques, un 8,5%; museus, un 3,7%; promoció de llibres i publicacions, un 3,5%; foment de les indústries culturals, un 2,3%; protecció del patrimoni històric, un 10,1%; promoció i cooperació cultural, un 11,8%; conservació i restauració de béns culturals, un 9,9%; iajuts pe incrementar l’oferta legal de continguts digitals culturals a internet, un 24%.

Hi ha sectors que augmenten les seves partides? Pocs, però sí: teatre, un 53%; música i dança, un 25%; i el flamant Instituto Cervantes (que no beneficia directament els ciutadans contribuents), un 27%. És a dir, es privilegien els espectacles en directe (els que arriben a un major nombre de ciutadans) i s’obliden les infraestructures culturals, les que permeten guardar la memòria i projectar-la cap al futur. Es volen potser menys escridassades i es castiga els que tenen poca capacitat de pressió? En fi, una política ‘a la manera de voltor’.

Resulta també molt cridaner el repartiment territorial. Si comparem realitats més o menys homogènies, tenim que la relació de subvenció de l’Estat entre el Museo del Prado i el MNAC és de 1 a 20 (no cal dir a favor de qui), entre el Reina Sofía i el MACBA és de 1 a 33; i entre el Teatro Real i el Gran Teatre del Liceu hi ha una diferència de 2 milions a favor del colisseu madrileny.

Ja sé que aquesta no és tota la inversió cultural que fan les Administracions públiques, però no deixa de ser significativa i de marcar tendència. El Govern de l’Estat, d’acord amb els pressupostos, menysté la cultura amb retallades constants, afavoreix la cultura de proximitat, vol estalviar-se problemes amb els protagonistes d’espectacles en viu, no té cap política a mitjà termini perque continua afeblint les indústries i infraestructures culturals i fa tries territorials espectacularment esbiaixades. Ens volien fer creure que eren gavines, però en realitat són uns voltors. Caldrà que els sectors culturals renèixin com el Fènix, però caldrà que sigui aviat perque els voltors ja estan fent els seus cercles.

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>