Art / acte de fe

Art / acte de fe

Sempre he considerat que, es vulgui acceptar o no de forma explícita, l’artista produeix les seves obres amb la voluntat d’entendre aquest món. Una de les raons de ser de l’art és de rascar en l’aparença de la realitat per tal de descobrir la realitat profunda més enllà de la capa externa i visible. Creure en l’art esdevé així un acte de fe i, per tant, allò que deia Marcel Duchamp, de què ell era agnòstic en art, acaba tenint més sentit del que ell mateix preveia.

Una obra d’art extreu de la vida i de la imaginació de l’artista allò que és particularment conegut o imaginat per l’artista i que aquest escenifica en la seva especificitat. Però, si l’artista té prou habilitat, produeix en el contemplador una sensació de globalitat, de totalitat, tot i ocupar-se només del que li és particular. En el fons, una obra d’art tracta d’allò que persisteix arreu i sempre.  Per això, en termes generals, una bona obra d’art pot interessar a qualsevol públic de qualsevol part del món. Això explicaria, marketing a part, la fascinació dels japonesos -i dels asiàtics en general- per Miró o Picasso, o la dels americans pel Segle d’Or holandès, o dels europeus per Pollock o per Edward Hopper.

Buscar la realitat profunda és l’art de presentar una realitat o un somni, de manera que  només l’espectador despert es pugui adonar que l’obra d’art, els mons que representa o implica i la seva plasmació plàstica serveixen per interessar-nos per aquella obra en concret; però, potser el que passa és que en el fons les coses són més simples i l’artista està només explicant o intentant explicar-nos les seves dèries. L’espectador això ho copsa, de manera racional o intuïtiva, sense que ningú, tampoc el propi artista, ho hagi explicitat ni expressat en cap moment. Si l’artista caigués en la trampa d’explicitar-ho, la pròpia evidència trencaria la màgia que eventualment hagués pogut aconseguir crear en l’espectador. L’artista aspira que a l’espectador li quedi una mena de rau-rau fruït de la contemplació de l’obra que l’ha trasbalsat. I així ha de ser en qualsevol de les arts. Com també és cert que l’evidentisme, el ser massa evidents pel que fa a intencions i a informació, és el gran enemic de qualsevol obra d’art.

I arribats a aquest punt, potser és pertinent formular-nos encara una doble pregunta: la realitat canvia constantment? nosaltres canviem constantment? Bé, no ho tinc gens clar. És del tot cert que canvien les circumstàncies, però les persones som bastant iguals que en l’època homèrica. En aquella època no hi havia mòbils ni cotxes ni assegurances, però hi havia -com ara- enveja, serenor, orgull, amor, relacions, conquesta de l’espai, bellesa, generositat, covardia,…si no, no podríem interessar-nos avui per la contemplació de les obres d’un món desconegut que ja no hi és. I això és possible perquè avui hi continua havent recerca de la felicitat, amor, venjança, atracció, bellesa…

L’art, avui com ahir, ha de deixar espai al misteri, a la implicació emocional de l’espectador, a les zones fosques de les obres intuïdes vagament però mai no verificades. Perquè les realitats, l’artística i la vital, són complexes i plenes de zones per descobrir. I quasi mai les coses no són el que semblen…per això existeix l’art! Precisament per això algú té la idea d’una obra a fer i un espectador té interès per veure-la. Justament, la diferència entre la visió artística i la neutra rau en el fet que l’artista estableix un combat contra l’aparença.

Etiquetes: Art, Creació artística

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>