Art / bogeria

Art / bogeria

Sempre m’ha semblat que per a que algú sigui, o si més no es cregui, artista s’ha d’estar una mica boig, si entenem per boig aquell que actua d’una manera diferent i no acaba de saber per què. I aquesta bogeria es manifesta en què no li ha de saber greu passar-se hores i hores pintant, esculpint, dibuixant o gravant i tampoc no li ha de saber greu el convertir aquest passar hores treballant sobre la tela, el motllo, el paper o la planxa, en una manera de viure perquè no li fa por la feina ni li fa por aprendre constantment.

L’artista ha de saber regirar moltes vegades una obra o un sol detall per tal de cercar la millor manera d’expressar allò que sent i allò que vol transmetre a qui s’apropi a contemplar el resultat del seu treball, l’obra d’art que ells ha concebut i produït amb els seus pensament i acció.

Aquesta bogeria per l’estil ha de portar l’artista a una actitud que, al meu entendre, és essencial: cal buscar el geni, la genuïnitat dels materials, la seva qualitat proteïforme, la manera com se’ls hi enganxen i els treballen les novetats, els nous estils, les noves tendències, tot allò que l’evolució de la vida i de l’art ens regalen.

I tot això cal fer-ho mitjançant l’assaig permanent, avançant pel mètode d’encert i error, i també mitjançant la contemplació de l’obra dels altres (dels precedents i dels coetanis), estant assedegats de cultura, i per la capacitat d’entrar en altres vivències tot adquirint, a poc a poc, la capacitat de ser comprensiu via la voluntat de comprendre. Potser, perquè fer art no deixa de voler dir la manera que té cada artista de mirar les mateixes coses amb uns altres ulls.

Per a ser artista cal la voluntat de ser-ho, cal tenir la bogeria de morir-se’n de ganes i tenir la paciència d’aprendre cada dia, amb capacitat d’admiració pel que contemples fet per altres i amb capacitat d’autocrítica per allò que hom fa, i coratge per continuar treballant després d’haver contemplat Rafael, Miquel Àngel, Picasso o Rembrandt, per citar-ne només alguns.

Si es mira fredament, les hores que l’artista gasta cada dia per complir amb el seu desig o amb la seva necessitat inexplicable de fer una obra són al capdavall per fer una cosa que, aparentment, no serveix per a res. Però l’art resulta que converteix la bellesa i la interpel·lació en una eina de transformació i alteració del nostre interior intel·lectual i sentimental. L’art és capaç de sacsejar la nostra essència més profunda. Per això qui té por del que és desconegut tem l’art i el refusa, no fos cas que li agradés…

L’artista ha de fer un viatge cap a l’interior d’ell mateix. És un itinerari cap al propi interior amb el qual convida a qui contempla l’obra d’art a fer un viatge similar. Perquè fer una activitat artística no pot deixar indiferent. L’artista queda afectat per cada traç que fa i per cada decisió estilística que pren. De la mateixa manera, que queda afectat de manera global per l’obra d’un altre artista amb la que es confronta. Per a l’artista i per a l’espectador la producció i la contemplació de l’obra d’art no garanteixen cap mena d’impunitat; tot al contrari, deixen al descobert les facetes més vulnerables de cadascun, és a dir, la de les seguretats i les inseguretats dels nostres sentiments i de les grans línies que creiem que són inesborrables i que tracen el camí de la nostra vida. I això sols ja és una autèntica bogeria, una lúcida bogeria.

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>