Art-cuina

Alguns diletants ociosos i d’altres turiferaris sense causa ens han intentat fer creure que els artistes són uns éssers estranys, malcarats i allunyats dels quefers quotidians. Com si estiguessin dispensats, no se sap molt bé ni per qui ni per què, de les tasques domèstiques: comprar queviures, rentar, rentar-se, nodrir-se, ballar-la amb el banc, etc. En fi, allò que integra la vida de cada dia del comú dels mortals.

Com que això no és cert, i hi afegeixo, afortunadament, m’ha agradat llegir el llibre Dinner with Jackson Pollock (Assouline), un luxós volum que recupera les receptes que solien cuinar Pollock i la seva esposa, l’artista Lee Krasner, a casa seva. Hi podem llegir, i després de la lectura imaginar, a Jackson Pollock acabant un dels seus drip paintings al taller que estava adjunt a casa seva al poble de Springs (Long Island, estat de Nova York), i cóm per a celebrar-ho, entrava a la cuina i començava a treballar la massa del seu famós pastís de poma, el mateix amb el què va guanyar el concurs de pastissos de la localitat i que el va fer llegendari entre els seus amics i veïns.

Aquesta escena, però, no apareix a Pollock, la pel·lícula basada en una biografia que va guanyar el Pulitzer –Pollock: an American saga– i en la què Ed Harris va cimentar la imatge que existeix del pintor a la cultura popular: la d’un geni assilvestrat i alcoholitzat a qui alguns historiadors contemporanis han diagnosticat, pòstumament i a distància, un trastorn bipolar. Però tampoc no deixa de ser cert que el pintor va morir el 1956, amb només 44 anys, en un accident de trànsit causat perquè conduïa borratxo.

Tot i això, la idíl·lica vinyeta domèstica, amb olor a farina i a poma caramel·litzada, respon a la perfecció a la vida del pintor. O si més no això és el que es reivindica al llibre esmentat. La seva autora, Robyn Lea, va treballar de valent amb la neboda d’ambdós, Francesca Pollock, i va tenir accés a la casa-museu del matrimoni, on va trobar dotzenes de receptes escrites a mà de les què no se’n coneixia l’existència. Van aparèixer, arrugades i tacades de menjar, entre les pàgines dels seus llibres de cuina i guardades en un llibret de gastronomia que va publicar el New York Times el 1942. Algunes, com la de les cebes farcides o la de les mandonguilles sueques, provenien de Stella Pollock, la mare del pintor, que va arribar a treballar com a cuinera en temps de penúries econòmiques. Altres foren prestades per amics, com ara l’amanida de fruita d’Elaine de Kooning, la bullabessa de l’artista Perle Fine o la salsa per als espaguetis de Rita Benton, la dona del seu professor de pintura, Thomas Hart Benton, una figura important a la vida de Pollock.

L’autora, que va cuinar i fotografiar molts d’aquests plats amb els estris de la parella, reconeix que l’estampa que en surt del seu llibre no quadra a priori amb la imatge de ‘salvatge que dispara pintura’ que es té del capdavanter de l’expressionisme abstracte. “No negaré que fou un home complex amb un considerable problema d’alcoholisme, però preparant el llibre vaig poder imaginar els seus esforços per curar-se, molts cops mal aconsellat per professionals benintencionats però equivocats, i vaig tenir accés a aquest altre costat que descriuen els seus amics, el de l’home sensible i amable a qui li agradava pescar, buscar cloïsses i preparar ‘tortitas’ esponjoses per l’esmorzar”, assegura.

Els Pollock-Krasner, diu, “tenien un sentit molt modern de la gastronomia” i preferien conrear les seves pròpies verdures i sortir a buscar cloïsses a la costa i bolets salvatges als boscos propers. A casa seva, el menjar de cada dia era important però també funcionava com un arma de seducció social. La parella solia preparar uns elaborats banquets regats amb xampany als què invitaven personatges influents del món de l’art com ara Peggy Guggenheim, que els hi va concedir un préstec per a comprar la casa, el crític Clement Greenberg o l’artista i col·leccionista Alfonso Ossorio. Amb el pas del temps, alguns dels seus amics de Nova-York es van instal·lar a la zona, atrets per aquest estil de vida entre sofisticat i rural.

Pollock cuinava tal com pintava, assegura Lea. I no és estrany que la seva especialitat fos fornejar pastissos i pans, com ara la seva cèlebre barra de sègol, que preparava els dissabtes, seguint la costum puritana de no cuinar els diumenges. “La seva aproximació a la pintura, que tenia una clara estructura visual, no és diferent al procés de fer pastissos, que requereix ser precís i en el qual res no és accidental. Treballar la massa és quelcom molt rítmic, igual com ho era la forma en què ballava al voltant de la tela quan pintava”, escriu l’autora. Pollock va aprendre de la seva mare a fer el pastís de poma i ho considerava el seu plat estrella, sobretot després de guanyar el primer premi a la Fira de Pescadors de Springs. Els veïns, a qui divertia que el “millor pintor viu dels Estats Units”, com el va ungir la revista Life ja el 1949, volgués discutir amb ells sobre quines són les millors cloïsses per a preparar el chowder, i apreciaven tan aquell pastís que compraven les porcions per endavant, abans que arribessin al bar del poble. Només els més ràpids es convertien en propietaris d’efímers i deliciosos ‘pollocks’.

Pollock, cuina, chowder, farina, pollocks, cloïsses, pastissos, bolets, pintura, amics, marketing…vida!

Etiquetes: Art, Jackson Pollock

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>