Art / cultura general

Art / cultura general

Sembla bastant evident que en aquesta societat que s’autoconsidera postmoderna la cultura general gaudeix de poc prestigi. Vivim cada cop més en un món d’especialistes que sovint, i malauradament, no saben res fora de la seva especialitat, però és difícil conèixer bé la branca si no s’ha vist mai l’arbre sencer…

Per a entendre’ns, començo per dir que faig meves dues accepcions del terme ‘cultura general’. Per un costat, la cultura general és el conjunt de coneixences literàries, històriques, científiques o de qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit de l’estudi i de lectures, de viatges, d’experiència, etc., i que construeix un comú denominador que permet compartir un viure civilitzat en una societat que comparteix coneixements i valors. I és, per un altre costat, però no en oposició sinó en reforç, el conjunt de tradicions (també literàries, artístiques, historicosocials i científiques) i de formes de vida (materials i espirituals) d’un poble. La cultura general és, doncs, el fruit de la socialització col·lectiva d’una societat a través del temps, adquirida per la capacitat de compartir coneixements, vivències i emocions.

Som, però, en l’era de l’especialització (i, en alguns casos, de la superespecialització) i allò que s’ha convingut en denominar ‘cultura general’, ho torno a dir, no té gaire prestigi. També és cert que avui els coneixements han augmentat tant, i hi ha tant d’accés a tanta informació, que se’ns fa difícil mantenir ben enfocat l’arbre, el conjunt. Però és de témer que la pèrdua progressiva i, segons com, accelerada, de la cultura general ens aboqui a una depauperació lingüística i mental. Perquè la cultura general no és un coneixement superficial de generalitats, sinó tenir hàbits intel·lectuals, apreciatius i expressius adquirits a partir de referents culturals sòlids, humanistes, artístics i científics, que han de permetre a cadascú orientar-se en l’ampli camp de l’univers cultural.

La cultura general ha permès tenir uns estàndards compartits de coneixement, gaudi i interpel·lació per part de les obres d’art. És allò que ens permet diferenciar períodes i estils, grans mestres, peces d’interès a primera vista i que ens permet respectar els cànons i, si es dóna el cas, confegir el nostre propi.

Malauradament, al meu entendre, la nostra societat es va abocant a la minimització i banalització dels estudis humanístics (inclosos els artístics). Es tracta d’un fet constatable en el nostre, d’altra banda tan manipulat i vulnerable, sistema educatiu. És un pas més d’una societat que es diu diversa però que és, cada cop més, uniformitzadora. Una societat gregària que produeix arreu el mateix tipus de televisió, de música ambiental, de moda i de manera de vestir, de pentinar-se, de tatuar-se i de divertir-se arreu del món, si més no del món que s’autoconsidera modern i avantguardista, però que només és ric i una mica xaró.

Però aquest sistema de mínims intel·lectuals, de banalització de l’esforç, d’uniformisme organitzat, produirà una societat abocada a la producció sistemàtica de mediocritats. I compte amb les mediocritats, perquè com ja va deixar escrit La Rochefoucauld: “Els esperits mediocres solen condemnar tot allò que està lluny del seu abast”.

Pel futur de l’art ens cal el refús de la mediocritat, un sistema compartit de coneixements i valors basats en la bellesa i la descoberta, ens cal esforç i diversitat creadora. La resta és un inaguantable ximpum-ximpum de performances, instal·lacions, pedantismes i eufemismes mal païts.

Etiquetes: Art, Cultura

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>