Art / impunitat

Art / impunitat

Les decisions que l’artista va prenent a l’hora de treballar en una obra són part de la seva realitat artística, i les obres que en resulten engendrades, a vegades, es converteixen en una càrrega per al seu creador. Potser, en puritat, no són una càrrega, sinó més aviat un bagatge amb què l’artista ha de conviure. L’artista, a més de les pròpies, ha de carregar amb les indecisions i contradiccions que podem observar o remarcar en les seves obres, unes indecisions i contradiccions que no han de ser considerades com una llosa feixuga sinó com una mena de destí que l’artista ha d’assumir.

Perquè allò que l’artista ha de saber des del començament de la seva carrera, i si no ja ho anirà aprenent en el decurs del temps, és que el seu treball no és ni resta impune. Tot el que fa l’afecta i pot, i tant de bo així sigui, afectar també al destinatari de la seva obra, que el pot fins i tot trastornar, no s’escapa tampoc d’aquesta manca de defenses perquè tan treballar en la realització com contemplar una obra d’art produeix marques, records, potser ferides que després seran cicatrius que romandran tota la vida. És cert que hi ha poques obres d’art que trasbalsin una persona, i no totes les persones són trasbalsades ni ho són per les mateixes peces, però si aquest xoc arriba resta per sempre més en la vida de l’artista i del contemplador. En definitiva, que estem confrontants a un xoc mutu de trasbalsaments entre l’artista i la persona que contemplant la seva obra s’endinsa en els plecs més amagats de les reflexions, dels neguits, de les pors i dels esclats de l’artista.

No es pot, doncs, fer una obra d’art o contemplar-la impunement, perquè tot allò fet a consciència marca l’individu. I segurament si aprofundim per aquí, podem trobar alguna resposta parcial a la pregunta indiscreta de per a què serveix l’art. Alguns implicats, tan siguin artistes com públic general i genèric, diuen que no serveix per a res. Al meu entendre, crec que aquesta resposta és una gran mentida arrebossada amb demagògia (com tantes mentides arrebossades amb demagògia ens és dat contemplar avui en el camp de la política, de l’economia, dels mitjans de comunicació o de les relacions socials en general).

Sóc dels que consideren que l’art, en el fons, serveix. Serveix per remoure l’interior de l’individu i per fer-li entendre que és l’estil el que dóna naturalesa artística a la nostra mirada de contempladors de l’obra d’art o d’artistes creadors, i vol dir que fons i forma no es poden descompartir, perquè la forma és el fons quan treu el nas i el fons és la forma quan s’ha diluït en el pensament i l’acció de l’artista. I tot plegat és així perquè l’art és gratuït, que existeix perquè l’artista vol treballar-hi i crear-lo. Probablement, vaja n’estic convençut, el dia que no ens preguntem per a què serveix l’art, sinó que en gaudim sense més preguntes, serem una mica més lliures.

A l’hora de crear i de rebre aquesta creació res ni ningú no quedem impunes, tothom en surt afectat. L’experiència acumulada no és certesa ni de seguretat ni d’evidència, perquè quan es parla d’art i creació som sempre al regne de les incerteses, de la manca d’impunitat.

Etiquetes: Art, Creació artística

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>