Art / solitud

 

Hi ha una frase de Rainer Maria Rilke que sempre m’ha interpel·lat:

“Les obres d’art són solituds infinites i amb el que menys es poden tocar és amb la crítica. Sols l’amor por copsar-les, celebrar-les, i ser-hi just”.

Per arribar a comprendre-la, cal que el creador hagi entès que el camí que ha de fer és cap a ell mateix. Ha de ser capaç -pintant, esculpint, gravant, o dibuixant,…- de poder mirar-se tranquil·lament al mirall i d’explicar-se amb els elements que va descobrint al seu voltant mentre treballa, mentre es treballa. Perquè cada obra revela al seu autor la forma que vol ocupar, el gènere al qual pertany, les dimensions, el to que li escau. I l’artista ha de tenir prou sensibilitat per reconèixer els senyals, els rastres que va deixant l’obra per deixar-se caçar. És potser la única manera de provar de fer una obra que pugui ser raonablement perdurable.

Hom és artista per moltes raons, la majoria probablement inconfessables o ignorades. Però l’ambició profunda ha de ser la de llegar una obra o un conjunt d’obres que resisteixen el silenci de la desaparició. La lluita no ha de ser contra la pròpia vanitat, sinó contra l’absència, contra la mort, per això l’artista no pot deixar mai de treballar, tot i no sabent quina serà l’obra que el sobreviurà.

Un plantejament d’aquest tipus només es pot fer i acceptar des de la solitud exigida per Rilke. Un plantejament d’aquest tipus no és possible fer-lo amb altaveus, testimonis, xarxes socials i mitjans de comunicació, oimés quan hom acaba entenent que l’obra d’art és l’enigma que cap raó no pot dominar.

L’obra d’art es pot racionalitzar i disseccionar per tal de conèixer-la millor, per tal de poder-la explicar amb més solvència, o per a poder capir-la intel·lectualment, però qui pretengui copsar-ne l’ànima només la de contemplar, només ha de contemplar-la amb la intenció de fer-se-la seva, des de la incertesa compartida per autor i contemplador.

L’obra d’art, la concepció i producció de l’obra d’art necessiten silenci, necessiten que l’artista tingui capacitat d’introspecció, necessiten que l’artista tingui capacitat d’observar, necessiten que l’artista tingui el gust de la descoberta, el gust d’anar més enllà dels camins trillats. I en el silenci, ha d’anar construint amb la perspectiva del temps. Pot ser que el temps de producció sigui curt sempre que el temps de concepció hagi estat llarg, o a l’inrevés, o pot ser que totes les fases de creació representin un temps curt o un temps llarg. En qualsevol cas, cal trobar els tempos en solitud per a treballar a gust i creativament.

L’impacte de l’obra d’art sobre l’espectador depèn també dels tempos, de les actituds i del silenci al voltant, fets que condicionen de forma decisiva la possible recepció de l’obra o de qualsevol creació artística. En la pressa i el soroll és difícil que germini cap tipus d’interconnexió, cap tipus d’interpel·lació.

La producció i la contemplació de l’obra d’art necessiten amor, i l’amor vol festeig, temps, despreniment, calma ambient, excitació per la descoberta, i solitud, encara que sigui per a fer un “pas-à-deux” a la recerca de l’harmonia i de la fusió dels sentits i de les ànimes. Em sembla que és així com haurien de contemplar l’obra d’art per a fer-nos-la nostra, des de la solitud i l’obertura d’esperit.

Etiquetes: Art, Creació artística

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>