Elogi de l’empenta

ALBERT JOVELL IN MEMORIAM

Escric aquest article sota l’impacte emocional del traspàs de l’Albert Jovell (q.a.c.s.). L’Albert no era un creador artístic, però era un creador. Un creador d’entorns, de complicitats, d’entusiasme, de vida…Era un home imaginatiu i vital a qui li va tocar lluitar durant dotze anys contra el càncer, i ho va fer, com ho va fer tot en les diferents facetes de la seva vida que li vaig conèixer, amb empenta, sense queixar-se i amb el seu toc de distància pròxima.

L’Albert tenia un curriculum acadèmic impressionant, que va ser en part menystingut per la immensa mediocritat que regna en el nostre sistema universitari. Quan es parla de regeneració de la nostra vida pública, em fan molta gràcia els pontífexs que sentencien respecte dels altres però que no s’analitzen ni jutgen mai ells mateixos…i a fe de Déu que les nostres castes universitàries tindrien de què posar-se vermelles…Però més important que el seu curriculum acadèmic m’interessa i em fascina el seu curriculum vital, perque l’Albert tenia les prioritats vitals ben i clarament establertes.

Fill de metge, d’un metge ‘engagé avant la lettre’ en una barriada de Sabadell, l’Albert era també metge, un metge no de cossos ni d’òrgans, sinó de persones i de sistemes sanitaris. Com ell deia, li va tocar conèixer els dos costats de la Medicina: en posició vertical i horitzontal. En posició vertical com a metge davant dels pacients i en posició horitzontal com a pacient davant dels metges. En tots dos cassos, estava sempre al seu lloc: preguntant, qüestionant, volent saber, implicant-se. L’Albert va ser un bon metge i un bon pacient, perque per sobre de tot era una bona persona. Per a ell calia ser alhora un bon metge i un metge bo. Sovint, quan esperem en una sala d’un consultori o d’un hospital, ens agradaria trobar a l’altre costat de la porta un professional d’aquest tipus, i no sempre li trobem…

La lluita de l’Albert fou un combat per la dignificació dels pacients, per tal que els nostres drets fossin respectats, per tal que el sistema sanitari fos el menys incomprensible i hermètic possible, per dir que aquestes retallades que ens imposen són també retallades contra la nostra dignitat, tot i que no s’estava de denunciar també els malbarataments i la manca de sentit en les decisions  d’alguns professionals sanitaris i en les demandes d’alguns pacients.

I tot això l’Albert ho feia sense anar a la contra, ho feia sense fer ni càlculs ni postures. Ho feia amb entusiasme, era propositiu, era positiu, volia implicar-se, comparava i volia tirar endavant. He escrit ja altres vegades que aquesta crisi que patim és molt injusta, que està basada en la immoralitat del màxim profit a curt termini, que fa un mal conscient i constant a les persones però que també ens permet veure que l’emperador va nu. Però tot i això, hi ha una altra cosa que em revolta especialment: és veure els apalancats de la crisi. Aquells que tenen en la crisi l’excusa perfecta per a no fer res; aquells que pensen que com que no hi ha pressupost o no els hi donen tot el que volen, ja poden fer una llarga migdiada pagada…D’això, també n’havia parlat amb l’Albert, perquè era dels que creia, com jo mateix, que davant la crisi ens cal més imaginació, decisió i empenta que mai.

Empenta és el mot que definiria l’Albert. Sempre volia anar endavant, sempre creia que s’hi podia anar, sabia atreure i era federador. No es tractava d’una empenta naïf, sinó de l’empenta que et proporcionen l’anàlisi i el treball sostinguts. L’Albert està en els inicis (des de la concepció) de moltes eines que han donat, donen i espero que donaran fruits: els Forums Català i Espanyol dels Pacients, la Universitat dels Pacients, tantes i tantes eines tecnològiques…

Sé que aquest article és diferent, perque parlo de l’art de la vida,  i està escrit a instància de part, de la meva part. Però és que no vull ser asèptic. Trobo i trobaré molt a faltar a l’Albert. Trobaré a faltar la seva empenta, el seu consell, les seves ganes de fer coses grans i a benefici de molts, la seva medicina humanista i el seu humanisme al servei d’una societat plural i complexa, la seva capacitat de visió. Trobaré a faltar el seu toc de distància anglo-saxona (ell que s’havia doctorat a Harvard); la seva denúncia de la mediocritat, de l’amiguisme, del meliquisme…; el seu entusiasme per anar més lluny i per volar més alt. Amb l’Albert no sempre estavem d’acord, però el debat amb ell era sempre suggeridor, apassionant i instructiu.

L’Albert serà sempre per a mi sinònim d’empenta, per això avui n’he volgut deixar constància amb aquest elogi de l’empenta. Albert, adéu i gràcies, i que la llum perpetua t’il.lumini.

Etiquetes: crisis, Jovell

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>