Encara a les golfes

Encara a les golfes

El passat 28 de gener finalitzava l’exposició 1960-1963 El Museu d’Art Contemporani: testimoni d’una època, promoguda pel Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. Una exposició simptomàtica de la necessitat imperiosa de revisar i abordar amb el rigor i l’atenció necessaris tot un període, riquíssim i singular, de la nostra història de l’art.

Tal com diu Bernat Puigdollers, un dels comissaris d’aquesta exposició, en un article publicat a núvol el 16 de febrer del 2016, parlar d’aquest període de la nostra història de l’art és un deure: “El deure de no deixar perdre un patrimoni bastíssim i de qualitat; de no deixar que caigui en l’oblit la lluita cultural que tants i tants artistes van dur a terme en un context hostil. Fou un període ple de dificultats però amb valors indiscutibles“.

Durant la postguerra, l’accés a l’actualitat artística internacional era difícil. Malgrat tenir artistes de primera línia, ja consagrats i reconeguts a la resta del món com Miró i Picasso, resultava impossible contemplar la seva obra. Els museus barcelonins finalitzaven el seu discurs en la pintura dels anys vint. Per exemple, de Picasso, tan sols s’hi exposava el cèlebre Arlequí que encara avui es pot contemplar al Museu Picasso de Barcelona. En el cas de Miró, pitjor.

Davant aquesta situació els artistes més joves s’organitzaren. Aconseguiren agrupar-se al voltant d’una associació que van anomenar Associació d’Artistes Actuals (AAA) que es fundà l’any 1956 amb el suport i l’impuls imprescindible d’Alexandre Cirici Pellicer. Un dels objectius d’aquesta associació fou, des del seu inici, la creació d’un espai on poder-hi mostrar l’obra dels principals artistes del moment. El discurs pretenia enllaçar amb la línia temporal del Museu d’Art Modern del Parc de la Ciutadella que finalitzava en el Modernisme. Partiria, doncs, del Noucentisme, amb obres de Casanovas, Sunyer, etc., i finalitzaria amb l’obra dels artistes més joves del moment, com per exemple Antoni Tàpies. En paraules de Cirici, calia “combatre l’absència de l’art actual als museus de Catalunya, paradoxa cridanera per a un país que té un impacte important en el nivell artístic mundial del nostre temps”.

En un primer moment semblava que rebrien suport institucional per poder engegar el projecte. L’Ajuntament i la Diputació de Barcelona semblaven interessats en la iniciativa. Es parlà de la possibilitat de situar el museu en algun edifici municipal., però finalment, cap de les iniciatives va prosperar. Per altra banda, la societat del moment, potser per manca d’interès o per desconeixement, tampoc s’hi va implicar.

Davant d’aquesta situació, l’AAA, juntament amb la Cambra Barcelonina d’Art Actual, va proposar una solució molt moderna i revolucionària: formar una Societat Anònima. Era l’any 1959. Inspirats en el sistema de gestió del MoMA i assessorats pel crític d’art i jurista Cesáreo Rodríguez Aguilera, aconseguiren reunir cent accionistes que feren una  aportació de 1000 pessetes cadascun, aconseguint així el capital inicial necessari.

Un cop solucionada la qüestió econòmica calia trobar l’espai. Casualment, Cirici acabava d’esdevenir membre de la junta del FAD el mes de març d’aquell mateix any. Des d’aquesta situació aconseguí que l’entitat cedís part de l’espai que ocupava a la cúpula del Teatre Coliseum. No era, potser, un espai de la categoria dels altres proposats anteriorment, però serviria per iniciar l’aventura.

Resolts els problemes econòmics i d’espai, s’inicià el procés per tal d’aconseguir una bona col·lecció. Calia que s’hi impliquessin artistes, galeristes i col·leccionistes per tal de formar un gruix d’obres prou interessant, d’acord amb l’ambició del projecte. Gràcies a les donacions i cessions d’artistes d’arreu del país i de l’estranger, es van reunir més de dues-centes obres. Certament, hi mancaven noms rellevants com els de Picasso, Miró o del jove Tàpies. Tanmateix, esdevenia un retrat interessantíssim del moment artístic que estaven vivint.

El Museu, malgrat la seva curta existència, va tenir una activitat frenètica i de qualitat. Acollí en només tres anys més d’una vintena d’exposicions dedicades a artistes contemporanis ben diversos com  per exemple Fautrier, Antoni Bonet, Àngel Ferrant, Josep Maria de Sucre, Romà Vallès, Ràfols Casamada, Jordi Curós, Agustí Puig i un llarg etcètera.

D’altra banda, la col·lecció del Museu comprenia obres d’artistes tant rellevants com Antonio Saura, Romà Vallès, Hernandez Pijuan, Ràfols Casamada, Llorens Artigas, Joan Vilacasas, Jaume Muxart, Josep Guinovart, Daniel Argimon, Andreu Alfaro, Chirino, Àngel Ferrant, Rafael Zabaleta… També d’artistes internacionals com Bechtold, Pic Adrian, Luc Peire… I sobretot cal reivindicar el paper de les dones, ben representades a la col·lecció: Maria Girona, Concha Ibàñez, Nadia Werba, Esther Boix… A més, cal destacar que, malgrat el caràcter informalista de la majoria d’obres, es tractava d’una col·lecció molt àmplia que acollia disciplines, estils i generacions molt diverses. Des dels ja esmentats referents “històrics”: Sunyer, Gargallo, Ferrant, Jaume Mercadé, Sucre, d’estils molt diversos, fins als més joves. Hi tenien cabuda molts estils exceptuant les obres marcadament pompiers i amanerades promocionades en gran part per la nova burgesia de l’estraperlo.

Arribats a 1963, el Museu tancà les seves portes després de l’organització de l’exposició titulada “El Arte y la Paz”. Sovint s’ha dit que el motiu fou la censura de l’exposició per part del règim i, segurament, no van mancats de raó. Tanmateix, és probable que la clausura fos resultat d’un cúmul de factors. Per una banda, els problemes econòmics que venien arrossegant des de bon principi. Per altra banda, la manca d’interès de la societat barcelonina i el desinterès progressiu per part dels accionistes, membres de la nova burgesia, que no compatibilitzaven ideològicament amb el rerefons polític implícit en la iniciativa.

 

Després de la clausura del museu, les obres es van emmagatzemar esperant poder-se exposar en un futur. Malauradament, s’inicià la diàspora. Les obres es van anar retornant als respectius propietaris, però una part quedà dipositada al Castell de la Geltrú. Gràcies a això ha arribat als nostres dies tot aquest conjunt artístic.

La creació del primer Museu d’Art Contemporani fou una empresa important. Ho va ser en el seu moment per ser una aposta tant necessària com arriscada, valenta i decidida, malgrat les adversitats.

Tenim doncs un patrimoni únic que no podem perdre ni oblidar. Un patrimoni intangible que cada dia que passa se’ns escola entre els dits. Una generació que s’acaba i que ens deixa un llegat valuosíssim que ens obre les portes d’un temps  proper però que tenim molt lluny. El Museu va estar en una cúpula, no deixem aquests artistes a les golfes. Fem-los més nostres, fem que s’exposin i donem-los a conèixer.

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>