L’art modern i contemporani en 80 flaixos

Durant el segle XX, s’ha creat enormement, s’ha inventat molti hi ha hagut molts canvis i al mateix temps hi ha hagut també molts debats, molts malentesos, moltes incomprensions i moltes polèmiques, i per això em sembla que cal tornar a estudiar allò que aquest segle ha donat en el camp artístic ara que la Història ja ha començat a fer el seu ofici.

No és lògic continuar interrogant-se sobre les bases del cubisme: ha existit i hi és. És possible ignorar l’abstracció quan aviat tindrà cent anys? Aquest segle convuls mostra que l’art que s’hi ha fet finalment ha estat reconegut i assimilat. Hi ha un, o més exactament diversos, estils i moviments del segle XX. La batalla ja s’ha acabat, i l’art modern l’ha guanyat.

Cal de tota manera conèixer-lo millor i cal intentar comprendre’l sense, si és possible, a priori. Em sembla que la millor manera de fer-ho consisteix en anar estudiant les grans tendències que hi ha hagut, que s’inventen i es presenten i desprès es transformen d’una època a una altra; per a posar tambéen evidència el paper dels principals creadors del segle –Picasso, Matisse, Léger,Mondrian, de Chirico, Pollock-; per tal de reposicionar al mateix temps algunes jerarquies, tot insistint per exemple en Bonnard, encara que la seva obra no hagi tingut continuadors, o en Picabia, que ha estat molt important i representa un esperit que continua viu, o en Warhol, que domina el darrer quart del segle XX.

Per a facilitar l’estudi he dividit l’art del segle XX en 5 parts cronològiques:
-del 1895 al 1914, s’efectua la transicióamb el segle precedent, i aixòvol dir anar del simbolisme a l’abstracció, veure que és el que lliga Matisse i Picasso a Puvis de Chavannes i en conseqüència perquè, per exemple, el fauvisme no pot representar el començament de l’art modern;
-del 1915 al 1944, període en quèels grans corrents que donaran la seva fisonomia al segle XX s’estableixen sobre la base del cubisme, de l’expressionisme i de l’art abstracte: el dadaisme, l’abstracció i el surrealisme;
-del 1945 al1960, quan l’art abstracte, sota qualsevol de les seves formes, triomfa a Nova York, que apareix al primer pla de l’escena artística internacional;
-del 1960 al 1980, s’instaura el diàleg entre Europa i els Estats Units;
-del 1980 fins ara, amb el desenvolupament de nous mitjans com ara la fotografia i el video i amb una mundialització que canvia totes les perspectives.

Aquesta seqüenciació que proposo fa evident la continuïtat que existeix entre els segles XIX i XX i sobre la transformació progressiva de les idees. No hi ha ruptura. Com tampoc no hi va haver ruptura entre l’Edat Mitja i el Renaixement, o entre el manierisme i el caravaggisme, o entre l’art barroc i el neo-classicisme. Per contra, es poden observar bé les evolucions, es poden mesurar les transicions, s’apunten els punts de passatge.

L’art del segle XX, en definitiva, és una de les etapes més fecundes i reeixides de la història, comparable a allòque va suposar el Renaixement, comparable per la seva audàcia i pel seu poder d’invenció.

Si t’interessa el tema i vols aprofondir pots anar cap a la pàgina Web clikant aquí:

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>