Art / Mondialització

La mundialització fa que els intercanvis entre tots els pobles i tots els continents estiguin a l’ordre del dia. Però abans d’aquesta mundialització econòmica hi ha hagut molts segles de dominació, de colonització dels uns per part dels altres. En aquest procés, el paper dels pobles europeus ha sigut central. Espanya, Portugal i la Gran Bretanys han colonitzat Amèrica; la Gran Bretanya i els Països Baixos van estendre llur vocació ‘civilitzadora’ cap a l’Àsia i Ocèania. França, i ún altre cop ella, la Gran Bretanya foren les potències colonitzadores de l’Àfrica. A grans trets, aquesta podria ser una foto dels moviments de colonització entre els diferents continents.

Però en aquests tipus d’intercanvis, l’art també va jugar un paper. La descoberta i la posta en evidència d’aquests intercanvis s’acaba just de començar, però caldrà valoritzar-los i, sobre tot, buscar camins de confluència per tal d’intentar trobar els punts de contacte i les portes que poden obrir camins de cara al futur.

Si hom ha començat a fer evidents els intercanvis entre els colonitzadors europeus i les comunitats locals pre-colombines d’Amèrica, amb alguns molt bons exemples en determinats museus, especialment dels Estats Units, els lligams culturals entre Àfrica i Europa mitjançant l’art són encara molt menys coneguts, al meu entendre.

Al Walters Art Museum de Baltimore, als Estats Units, una exposició titulada “Revealing the African Presence in Renaissance Europe” (Revelant la presència de l’Àfrica en el Renaixement Europeu), vol traçar una història artística, política i racial que molt pocs museus han explorat en tota la seva dimensió. Les preguntes com les respostes ocupen un espai preferent, i les obres d’art sacralitzades per moltes generacions d’admiradors hi són presentades sota molts angles inesperats.

Els lligams entre Europa i l’Àfrica són tant immemorials com irregulars. Reforçats tot al llarg de l’Imperi romà, es van tornar a renovar durant els segles XV i XVI.

Concretament, a mitjans segle XV, l’Europa expansionista estava àvida de nous mercats i de noves matèries, mentre que l’Esglèsia Catòlica practicava una de les seves funcions, és  a dir, l’apostolat. Superficialment, l’Àfrica i europa entraven en una era d’intercanvis cosmopolites, que vàren tenir també la seva traducció en el camp de l’art. Aquesta convenció s’afirma primer de tot per l’existència pictòrica d’un Africà negre com un dels tres Reis mags, tal i com ho testimonia a començaments del segle XVI un molt bon exemple flamenc, ‘L’Adoració dels mags’, un quadre que ofereix una visió d’harmonia multicultural.

En realitat, la idea d’harmonia es troba rarament associada a l’Àfrica en l’esperit europeu del Renaixement; el continent negre era percebut com l’espai que aixoplugava una fauna feroç i uns pobles més aviat inclinats cap a la violència i naturalment destinats a la servitud. Fins llavors, l’esclavatge, institucionalitzat des de feia molt temps a Europa, s’adreçava des de feia molts segles principalment als Blancs originaris de la Mediterrània oriental i de Rússia. La trata de negres, que va començar a mitjans del segle XV, va modificar en aquest sentit la tintura de l’art europeu.

Hom pot constatar-ho, per exemple, en un quadre on podem veure junts Blancs i Negres de totes les classes socials en una plaça de Lisboa, o en un admirable dibuix de Durer que té com a protagonista una tímida jove negra, esclava al servei d’un client portuguès d’Anvers al qual el mestre va visitar el 1521. En un altre quadre, ‘Tres mestisos d’Esmeraldas’ (del 1599), hi podem veure tres mestissos vestits segons s’estilava a les corts europees, però amb llances i amb el nas guarnit amb joies d’or. Aquesta pintura, que està habitualment exposada al Museu del Prado a Madrid, fou realitzada a l’Equador, que era llavors una colònia espanyola. Representa un pare i els seus fills, descendents d’esclaus de plantacions africanes i natius del Nou Món, caps d’una comunitat afro-amerindia.

Aquest encàrrec, un regal destinat al rei Felip III d’Espanya, els mostra als Europeus tal i com són: uns congèneres, diferents però iguals. I a començaments del segle XVII, per a una Europa que s’interessa més a les Amèriques i a l’âsia, l’Àfrica es resumeix a la seva funció inicial: una reserva de recursos naturals i de ma d’obra barata. En realitat, cal constatar que després del Renaixement era ben bé un moment de regressió…

L’exposició en qüestió s’acaba amb una magnífica escultura en fusta del segle XVIII representant a Sant Benet de Palerm, nascut a Sicilia en el si d’una familia d’esclaus africans; monjo franciscà, va dur una vida exemplar i fou canonitzat el 1807. A l’època en què aquesta escultura va ser realitzada, cap el 1734, tenia des de ja feia temps molts fidels deixebles a Europa, a l’Amèrica i a l’âfrica. Avui en dia, és el sant patró de la comunitat afro-americana. En totes les obres que el representen es barregen encara ara trets de l’Europa del Renaixement i de l’Àfrica: a travès d’ell, ambdos són inseparables.

Potser caldrà demanar l’ajut i la protecció de Sant Benet de Palerm per tal que els nostres museus s’interessin en l’estudi d’aquests fertils intercanvis i en procurar-ne de nous.

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>