Art / Poesia

Jaume Plensa, "Personatge"

Jaume Plensa, “Personatge”

El passat 17 de novembre l’escultor Jaume Plensa va recollir a Madrid el “Premio Velázquez de las Artes Plásticas 2013”, l’equivalent, o això voldria, del “Premio Cervantes de las Letras”, tot i que aquest en rebre candidatures de tots els escriptors en llengua espanyola té un abast, i probablement, un ressò més amplis.

Sigui com sigui, el gran Jaume Plensa va aprofitar el discurs d’acceptació i agraïment per a fer algunes consideracions sobre la relació entre arts visuals i poesia, unes consideracions que m’han semblat molt adients i que voldria destacar.

Literalment, Plensa va afirmar que “és un moment de tanta rigidesa en la política, de tanta superficialitat en la cultura i de tanta cobdícia en l’economia, que l’art i la poesia són més necessaris que mai per ajudar a la societat a crear models ètics de comportament”. Aquesta íntima relació entre el seu art i l’alè dels poetes, Plensa l’entén en el sentit que “els poetes m’han educat, enriquit i m’han donat veu i seguretat. M’han ensenyat a mirar, a viure i a sentir la vida com ara una respiració compassada que ha anat permanentment tatuant paraules i signes en la biologia del llenguatge, en les cèl•lules de l’amor i l’ADN dels éssers humans”. Un text poètic i inspirat.

I també poèticament ha afegit que “cada ésser humà és un lloc, cada dona, nen i vell és un espai habitat en ell mateix que es desplaça i desenvolupa, un lloc en el temps i en la geografia, en volum i color”. Perquè, certament, la seva obra és el seu volum, la seva obra és la seva memòria, la fixació congelada de tant i tant esforç, desenvolupant-se i desapareixent en la fugacitat de la llum.

Per a Plensa, l’art no ha estat mai una direcció, sinó una conseqüència, la voluntat de fabricar silenci, de convertir cada obra en una actitud, d’atorgar al somni el seu paper fonamental de creixement de les ments i, per sobre de tot, la responsabilitat d’introduir de nou bellesa en el dia a dia de la societat.

Si Plensa és un gran escultor també és un notable gravador (i als fons de la Col•lecció en tenim diversos exemples). Un gravador que beu en les fonts d’altres gravadors que també han escrit poesia com ara William Blake, o d’altres poetes com ara Baudelaire o José Ángel Valente, dos poetes que han vist profusament il•lustrats i gravats els seus poemes. Vet aquí un triangle artístic interessant escultor-gravador-poeta. Un altre tema a considerar.

És en la fecunditat poètica de l’art; és en la influencia d’una poesia que allibera, redimeix i regenera; és per l’emoció amb que sotmet els materials a les seves idees; és per la seva imaginació plena de somnis i silencis, que l’obra de Plensa és tan rica, adaptada, creadora de llum i recreadora d’espais. És una obra poètica feta matèria a base d’idees, paraules, ritmes, música, so, vida…

Més enllà de les polèmiques momentànies per l’oportunitat de l’acceptació del premi, i dels discursos ditiràmbics, amb aire de jeroglífic, del ministre wertià de “la cosa” de la cultura i el que va llegir la nova reina, ens cal retenir la monumentalitat conceptual i la il•luminació arrelada de l’obra de Plensa. Una obra que ens hauria d’ajudar a transcendir la rigidesa en la política (que a Espanya és directament paràlisi adotzenada), la superficialitat en la cultura (certament, a dojo) i la cobdícia en l’economia (desbocada i amoral). Ens cal creure, amb Plensa, que l’art i la poesia ens ajudaran a crear models ètics de comportament. Que falta ens fan!

Etiquetes: Art, Jaume Plensa, Poesia

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>