Crisi i Crítica

"Retrar de Pierre Bayle", per Louis-Ferdinand Elle c. 1680

“Retrar de Pierre Bayle”, per Louis-Ferdinand Elle c. 1680

Sovint sé que hi ha textos que diuen allò que hom voldria dir i que ho diuen d’una manera molt millor de cóm hom seria capaç de fer-ho. Aquest és el cas del text que Marina Garcés va publicar al diariAra, el passat 25 de gener, i que ara reprodueixo en la seva integritat, en l’esperança que desvetlli en els lectors d’aquest blog el mateix interès que em va despertar a mi. Potser no estic d’acord amb tot, però m’agrada l’enfocament i les ganes de sortir-se’n que expressa.

“Crisi” i “crítica” comparteixen arrel grega. Tenen a veure amb el verb krinein, que vol dir discernir, separar o decidir. Una crisi és una situació en què un canvi brusc encara no sabem si es resoldrà de manera favorable o adversa. Hi ha crisis de salut, bèl·liques, econòmiques, polítiques o personals. I la crítica és una activitat que consisteix, precisament, a travessar els pros i els contres que confonen o paralitzen una situació per anar-hi més enllà amb criteri. Criteri…un altre mot d’aquesta interessant família.
Malauradament, però, els temps de crisi no són bons per a la crítica. Ho estem veient, aquí i en països veïns. En la incertesa, guanya la por. I en la indefinició, l’oportunisme. El combat d’idees es transforma en una guerra d’opinions i de posicions on l’únic objectiu vàlid és atacar l’adversari i enfonsar-lo. En lloc del combat per trobar criteris, la guerra per imposar condicions. La crítica, aleshores, queda reduïda a un judici de salvació o de condemna. Com el ditet amunt o avall de les xarxes socials, que en temps dels romans era el gest per enviar els gladiadors als lleons o salvar-los la vida. Ara, amb un “M’agrada” o “No m’agrada” fem el mateix: ens salvem o ens condemnem sense haver-nos de donar explicacions. Amb un simbolet a la xarxa, a cop de sigles i de banderes polítiques, o amb un Kalàixnikov.
L’any 1697 va fer furor un llibre que va ser llegit a tot Europa: el Diccionari històric i crític de Pierre Bayle. Sota la forma d’un diccionari erudit, aquest llibre es va convertir en l’arsenal d’armes més important de la Il·lustració. Va mostrar que en la guerra entre faccions, que en aquell moment volia dir guerra nacional i de religions, els sobirans podien tenir més armes, però no més força. Que en la guerra dels uns contra els altres, només hi havia una posició vencedora: la dels qui eren capaços d’anar més enllà per si mateixos. Per això, no gaire temps després, un altre il·lustrat francès, Diderot, va posar en boca del pensament crític la coneguda expressió: “Jo sóc el senyor dels vostres senyors”.
La crítica no és una posició fixada, és un art: l’art dels límits. Per practicar-lo, cal estar disposat a anar al límit del que som i del que sabem. Cal perdre la por a qüestionar aquests límits i a preguntar-nos qui els ha construït i com hem arribat a acceptar-los. I, finalment, cal desenvolupar una intel·ligència que no accepta altres criteris i raons que aquells que podem arribar a revisar junts, sense prejudicis ni garanties. Us imagineu un tertulià dient a un altre: “Anem a examinar junts el que pensem, a veure si som capaços de pensar-ho d’una altra manera”?”.

Nihil obstat.

Etiquetes: crisis, Crítica

2 comentaris

  • Antoni Gelonch3 Mar, 2015 a las 7:50 pm
    Gràcies Francesc Mestre pel teu comentari.
  • francesc mestre26 Feb, 2015 a las 2:05 pm
    He recordat un pensament d'Antonio Machado: "¿Tu verdad? No, la Verdad y ven conmigo a buscarla. La tuya, guárdatela." (Proverbios y cantares LXXXV)

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>