De qui és una exposició?

Comencem amb alguns enunciats difícils de rebatre i que, sumats, generen un problema: un artista fa obres d’art, un comissari o curador fa exposicions, un artista fa exposicions, un comissari no fa obres d’art. O sigui, dos papers professionals amb llurs marcs de treball, amb algunes coincidències però no exactes. En veure qui fa què i qui no, ens trobem amb una situació d’interessos creuats i en bona mesura compartits, una situació una mica desigual amb capes de significat i de mirades compatibles. No és ben bé el mateix pensar en obra que pensar en exposició. També tenim allò que es troba entre les idees i la realitat, alguns desencontres i molt diàleg. A vegades un diàleg torturat, a vegades esclaridor.

Els condicionants externs a l’exposició també són definitoris en les formes: la velocitat d’acció i l’assumpció d’un sistema institucional en el món de l’art provoca l’aparició de compartiments estancs. L’estructura institucional te una comunicació directa amb l’estructura econòmica, i això fa que les exposicions, a vegades, s’entenguin com un producte que té un temps determinat de vida i pensat per a un consum específic. I aquesta temporalitat del programa d’exposicions en un centre d’art depén, en bona mesura, de la capacitat d’atracció de visitants que es preveu pugui tenir. Els temps i els ritmes de les exposicions responen, llavors, tan a una voluntat de redefinició com a una demanda. Si hem d’omplir el museu de gent: fem més esdeveniments lligats a les exposicions. Si s’han de vendre més entrades i merchandising: fem unes exposicions que durin menys i així treballarem continuament la novetat.

Però, al mateix temps, existeixen unes grans possibilitats en els compartiments estancs i en el món de l’art, la capacitat d’adaptació al medi per a modificar-lo és altíssima. En un terreny de canvi constant el replantejament curatorial del fet expositiu ajuda a entendre que sí, que es poden aconseguir aquestes pauses i canvis de ritme que impliquen una capacitat crítica. En aquests girs, en la mateixa acció de redefinició, es troba bona part del treball dels curadors. Els experiments, en sortir de mare, són vies de recerca per a saber ón són els límits, si n’hi ha.

Així que, tornant a la pregunta inicial: ¿de qui és una exposició?, no hi ha por en la resposta: l’exposició és de qui l’ha comissariada, però també és dels artistes. I de les institucions, i de les galeries, i dels usuaris, i dels montadors, i dels vigilants i suports de sala, i dels gerents dels museus, i dels polítics, i dels que paguen impostos, i dels que no els paguen tot esponsoritzant -precisament- l’exposició. Allò que sí que cal que hi hagi és passió, amor, desig per i per a l’exposició. Allò que sí que cal que hi hagi són emocions, preguntes, investigacions en múltiples formats, sensualitat en el contacte i capacitat d’atracció. I allò que ens cal és pràctica, posar-s’hi, equivocar-se, i acceptar que es pot treballar també des de dins en els marges del què està establert.

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>