Dignitat, memòria i artistes

El passat 29 d’octubre un jurat independent concedia l’anomenat “Premio Nacional de Música” al mestre Jordi Savall. En un gest inusual, el músic remetia l’endemà una carta al ministre Wert renunciant a aquesta concessió. Què al•lega el mestre Savall per a refusar aquest premi? Doncs, bàsicament una qüestió de dignitat i de memòria. Llegim al mestre detingudament…

Savall comença per afirmar que entén la difusió de la música, i nosaltres afegiríem per extensió l’art, com força i llenguatge de civilització i de convivència. I certament aquests haurien de ser els motors de la creació artística i de la dedicació dels artistes.

Després fa un discerniment (que subscrivim completament i sobre el què manta vegades hem escrit en aquest blog) sobre la responsabilitat que te el govern espanyol respecte del dramàtic desinterès i de la greu incompetència que te aquesta institució en la defensa i promoció de l’art i dels seus creadors. Perquè el Ministeri d’Educació, Cultura i Esports és el responsable, segons Savall, de mantenir en l’oblit una part essencial de la cultura espanyola, el patrimoni musical hispànic mil•lenari, com també de menystenir la immensa majoria de músics que amb grans sacrificis dediquen la vida a mantenir-lo viu. Per part nostra, tot subscrivint cadascun dels mots, només afegir que aquest menysteniment és una constant en el temps i que abraça, ai las!, tot el conjunt de les arts i a la immensa majoria dels artistes, en qualsevol disciplina.

I Savall rebla el clau tot adreçant-se a Wert i afirmant que “ fa massa temps en què les instàncies del Ministeri que vós dirigiu continuen sense donar l’impuls necessari a totes les disciplines de la vida cultural de l’estat espanyol que lluiten actualment per sobreviure sense una empara institucional ni una llei de mecenatge que els ajudaria, sens dubte, a finançar-se i consolidar-se“. Probablement no es pot dir ni més alt ni més clar el sentiment transversal que recorre el món de la creació i difusió artístiques.

Savall llança tot seguit una idea-força que caldria que tots retinguéssim: “Vivim una greu crisi política, econòmica i cultural, a conseqüència de la qual una quarta part dels espanyols es troben en situació de gran precarietat i més de la meitat dels nostres joves no tenen ni tindran cap possibilitat d’aconseguir cap feina que els asseguri una vida mínimament digna. La Cultura, l’Art, i especialment, la Música són la base de l’educació que ens permet de realitzar-nos personalment i, alhora, ser presents com a entitat cultural, en un món cada vegada més globalitzat. Estic profundament convençut que l’art és útil a la societat i contribueix a l’educació dels joves, i a elevar i a enfortir la dimensió humana i espiritual de l’ésser humà“. És això, és exactament això, i no es pot escriure millor!

I en un dels darrers paràgrafs de la seva missiva, el mestre Savall ens dóna una lliçó de civilitat: “La ignorància i l’amnèsia són la fi de tota civilització perquè sense educació no hi ha art i sense memòria no hi ha justícia. No podem permetre que la ignorància i la manca de consciència del valor de la cultura dels responsables de les més altes instàncies del govern d’Espanya erosionin impunement la dura tasca de tants músics, actors, ballarins, cineastes, escriptors i artistes plàstics que detenen el veritable estendard de la cultura i que no mereixen sens dubte el tracte que reben, car són els veritables protagonistes de la identitat cultural d’aquest país“.

I acaba afirmant: “crec, com deia Dostoievski, que la Bellesa salvarà el món, però per a això cal poder viure amb dignitat i tenir accés a l’Educació i a la Cultura“.

Jordi Savall ens dóna amb aquest text una lliçó de dignitat, de coratge, de civilització i de memòria. La mateixa dignitat, coratge, civilització, memòria i esperança de futur que ell, junt amb d’altres eminents personalitats, ha demanat per tal que els catalans puguem determinar lliurement el futur polític de Catalunya. Perquè sense dignitat no hi ha vida social, sense vida social no hi ha educació, sense educació no hi ha art, sense memòria no hi ha justícia, i sense justícia no hi ha futur. Que l’estel de la llibertat ens il•lumini.
 

Carme Sanglas "Gest", 2014

Carme Sanglas “Gest”, 2014

Un comentari

  • Joan6 Nov, 2014 a las 11:35 am
    El lliure pensament és el fonament de la llibertat i aquesta rau en la cultura i el coneixement. Una persona i per extensió un poble no pot ser lliure si no és culte, educat en els valors i la tolerància... però el coneixement porta irrefutablement al pensamet crític i aquest és incòmode pels polítics perquè ho qüestiona tot i treu a la llum els draps bruts dels nostres governats. Per això volen un poble inculte i aborregat que en lloc de llegir Sartre miri "Gran Hermano" Sort que petites llums a l'horitzó com la Jordi Savall ens recorden quin és el camí a seguir

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>