El 2%

Molt es va sentir a parlar d’una xifra que semblava màgica, “el 3%”! Se’n va fer molta escudella, i se’n segueix fent, però els fets estan per demostrar, de forma substancial. Ara, com que especular és lliure no són pocs els que s’han abraonat sobre la xifra i el concepte (corrupció) a veure si aconsegueixen demostrar les connexions. Ja veurem si se’n surten.

Avui, m’agradaria posar sobre la taula una altra xifra lligada a un altre concepte, bastant més enlairat. Vivim com vivim a Europa, sabem que el nostre continent no pot competir per matèries primeres o per un cost baix de mà d’obra i també sabem que no hauria de dilapidar el patrimoni paisatgístic per aconseguir ingressos ràpids amb grans operacions immobiliàries no sostenibles. Europa -i òbviament Catalunya- ha d’optar per l’ensenyament, el talent, la creativitat, la recerca, la qualitat, l’excel•lència… és a dir, entre d’altres, per la cultura i els valors que hi associem.

Aquests principis els poden subscriure quasi tothom, però si concretem, si ens aturem a examinar, per exemple, els pressupostos de la Generalitat, observarem que a l’any 2015 es produirà un lleu augment dels que es destinen a cultura, fruit fonamentalment de la implantació de la taxa a les operadores d’Internet i destinada a nodrir de nous recursos el sector audiovisual; de l’aplicació de l’1% cultural de les obres públiques, que viuen una certa reactivació; i dels acords amb l’Institut Català de Finances per facilitar finançament per a projectes culturals. De la resta del creixement pressupostari en cultura es destina una part substancial a atendre compromisos adquirits per millorar les retribucions a la “funció pública cultural”, però, ai las!, no arribarà directament als actors culturals.

Des del CoNCA (Consell Nacional de la Cultura i les Arts) s’han refermat en la defensa de l’objectiu del 2% dels pressupostos públics per a la cultura -que algunes institucions, com l’Ajuntament de Barcelona, ja han assolit amb escreix però que els pressupostos de la Generalitat queden encara massa lluny de reflectir -. Com va succeir amb els exemplars, capdavanters i polèmics pressupostos de cultura de l’Ajuntament de Barcelona de l’any 1908 o com expressaven nítidament en el mateix període els pressupostos de la Diputació de Barcelona presidida per Prat de la Riba, el catalanisme polític que assumia a l’inici del segle XX la responsabilitat de governar les institucions va prendre consciència des del primer moment del caràcter essencial que tenia per al model de país que propugnava el reforçament del pes de la cultura en el projecte que es proposava als catalans, al costat de l’obra formidable empresa en l’àmbit de les infraestructures.

Al seu text Què espera Catalunya de la Mancomunitat, de 1912, Prat de la Riba assenyalava els objectius que la Mancomunitat havia de proposar-se. Començava explicitant els eixos essencials del seu programa: “Escola amb biblioteca pública, telèfon i carretera, són tres elements que no han de faltar en cap poble, per humil i arraconat que sigui”. Mercè Vidal a Enric Prat de la Riba i les arts. Recull epistolar 1911-1916 afirma amb encert que la política pratiana “considerava la cultura com un dels pilars fonamentals per europeïtzar el país”. En són exemples l’Institut d’Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya i el pla de biblioteques, la salvació de l’art romànic o les excavacions d’Empúries. I n’és un testimoni aquest text que Joaquim Folch, un home decisiu en la recuperació i la preservació del nostre patrimoni artístic, va escriure el 8 d’agost de 1917, arran de la mort de Prat de la Riba: “L’art era per a ell l’estil de la nació”. I hi afegia: “Tot foren per ell senyals de Catalunya, i tot ho estimava amb igual amor. El Museu, l’Institut, la Biblioteca, l’Escola, el llibre, l’obra d’art”. I sort en tenim encara…

Tal i com escriu en Carles Duarte en un magnífic article que porta per títol “La Cultura, base del projecte polític” (Ara, 30 de gener del 2015): “No és possible explicar la naturalesa, la consistència i l’arrelament del catalanisme com a moviment polític majoritari i amb una obra de govern decisiva a les institucions sense considerar la contribució que, amb un caràcter transversal, hi ha assumit el món cultural. El catalanisme ha sabut vèncer -no sense vacil•lacions- les temptacions d’identificació amb principis ètnics o religiosos i s’ha orientat cap a una fonamentació cultural que preserva la consciència de llegat sense renunciar a enriquir-se amb les aportacions d’altres cultures”.

De fet, en un període on la societat catalana es planteja nous i ambiciosos reptes com a país, és cert que no els podrà afrontar d’una manera sòlida i consistent si desisteix d’agafar impuls des de la cultura, reprenent una dimensió central del catalanisme des dels seus orígens i fent-ne un compromís irrenunciable.

Etiquetes: Catalunya, Cultura, economia

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>