Punt de trobada per a viatgers imaginaris

Punt de trobada per a viatgers imaginaris

Entre el 17 d’octubre i el 31 de desembre es podrà veure a la galeria l’Intemporel de Paris una exposició que porta com títol: “Punt de trobada per a viatgers imaginaris”. Es tracta d’una proposta conjunta de la Col.lecció Gelonch Viladegut i l’ esmentada galeria i vol ser un punt de trobada entre els artistes catalans de la segona meitat del segle XX i els artistes caribenys contemporanis.

Tal i com assenyala al text introductori la curadora cubana Yolanda Wood “les sublims paradoxes del viatge creen la possibilitat, sempre esperada, del punt de trobada, lloc on culmina un trajecte i s’anima el diàleg fecund amb l’altra part. Aquest punt en el camí es revela obert per a futurs itineraris. Paris fou a través del temps un lloc de convergències per a propiciar les connexions. Allí el món artístic va confluir per tal d’originar els intercanvis creatius més excitants. París continua sent un lloc de tots els temps, i així s’esdevé ara en aquest espai galerístic d’experimentació visual que te un nom que defineix la seva pròpia vocació expositiva: Intemporel. En aquest lloc de “l’intemporalité artistique”, s’hi troben artistes provinents de latituds diverses amb experiències culturals també diferents, la mostra és per al gaudi de l’acte de creació.

Tots els artistes i les obres són portadors de viatgers imaginaris, arribats al punt de trobada des d’un altre lloc. I en aquest territori artístic que viu el seu propi temps, aquesta mostra proposa una plàstica original i necessària a la contemporaneïtat, la dels discursos no similars que emergeixen en reunir artistes de les Antilles i de Catalunya, tots ells mediterranis, és a dir, de països banyats per un mar enmig de la terra. Uns des de l’americà proverbialment identificat com a Carib i els altres des del llegendari europeu, de tantes històries antigues i presents. Es tracta d’una mostra poc usual que no busca distincions per aquests orígens geogràfics sinó que vol presentar els artistes en la seva individualitat i en allò que és inherent a l’art, allò humanament comú a la seva sensibilitat creadora.

Les obres cobreixen un lapsus temporal extens i un univers de referències encara més extens. En elles hi intervenen múltiples impressions i reflexions que afiliades -en major o menor mesura al seu context- en tots els casos el superen, doncs com a art a la fi s’escapa de qualsevol tancament, s’internacionalitza, va i torna. És justament en aquesta qualitat que l’art refereix on es situa el punt de trobada que aquesta mostra proposa, un lloc comú més enllà d’escoles, tendències i estils integradors, tampoc no es tracta d’un tema o d’un motiu de selecció. Artistes nascuts abans o després de la segona meitat del segle XX, obres posteriors i més recents, de mestres, consagrats i novells. Una exposició per a apreciar allò que és propi als artistes, els seus imaginaris, viatgers tots en aquesta ocasió.

Contrasten, però, els mitjans i els llenguatges. Una col·lecció de gravats, amb una varietat de tècniques, distingeix la presència catalana, i d’entre ells artistes emblemàtics de l’art del segle passat, com ara Miró, Dalí i Tàpies, exposats a l’Intemporel junt amb tots els altres que estan allí. Aquest trencament de l’aura d’una història de l’art emfàtica sobre figures i estils que aporta aquest projecte curatorial-expositiu, es diria que és un tribut per a superar les distàncies crítiques entre els que encara no hi eren quan ells ja hi eren i els que hi són ara quan ells ja no hi són. Aquesta dimensió transgressora dels temps i dels espais, construeix un discurs desjerarquitzat i d’una major transversalitat en lo artístic, al posar en valor als creadors d’altres latituds, ja siguin continentals europees o insulars caribenyes, que es resituen en els marges perifèrics d’una cartografia cultural hegemònica des de la que es va escriure una Història de l’Art, també emfàtica i amb majúscules.

En la seva diversitat, la mostra és alhora reveladora d’un canvi de sensibilitat que es va operar en el camp artístic per tal d’obrir els camins a l’art contemporani després de la segona meitat del segle passat, de la que Miró, Dalí i Tàpies en foren fundadors i protagonistes. Tan el surrealisme com l’abstracció foren essencials en les noves orientacions de l’art en els centres del poder simbòlic i en els espais perifèrics que revelaven un desfasament historicoartístic en els seus processos de creació, tal i com va ocórrer a les illes del Mar Carib, i tant si els artistes residien als seus països d’origen o en llurs diàspores”.

Ara ja només cal que els que esteu a París o els que aneu a París aneu a visitar-la. Tout est dit…

Etiquetes: exposicions, Paris

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>