Què és una exposició?

Una exposició és un element amb identitat pròpia i voluntat de construcció de sentit; un item que es mou entre l’autoria, la mediació, el servei i la continuitat de les formes; un format que es nodreix d’altres elements per a la seva existència; un sistema que ha aconseguit establir-se com la base per a la presentació física de l’art.

Que es una exposición

L’exposició pot semblar que sigui les obres d’art que s’hi exposen. Però no és així. Les obres no són l’exposició, allò que converteix un espai/temps en una exposició són una sèrie d’elements que permeten que les obres estiguin precisament allí. Sense aquests elements, sense una definició, tindriem les obres però no l’exposició. Podem trobar molts llocs amb obres d’art però que no són una exposició: un parc amb escultures, un aparador, un despatx, un tros de paret damunt d’un sofà…les obres no tenen cap problema per a existir fora de l’exposició.

L’exposició és la voluntat de teixir un estat d’ànim, és el desig de marcar un to que permeti un tipus d’aproximació específica i un salt a les idees. I les obres estan cuidades a l’exposició, els diàlegs entre elles i els usuaris haurien d’estar, d’alguna manera, previstos, com ara també els temps, les possibilitats, les vies d’escapament i els moments de desajustos.

Al meu entendre caldria que ens adentressim en el concepte de gramàtica flexible, tan per a les obres com per a l’exposició. L’art del nostre temps necessita de la complexitat, necessita d’una capacitat més àmplia que la de ser una resposta en un sistema binari simplificat. El valor en l’art i en l’exposició es troba en la multiplicitat, en la capacitat per a ser una via, una manera, de fer móns diversos.

Una gramàtica flexible, un parlar que implica que tan l’emisor com el receptor són conscients que tot pot ser diferent, que hom no està mai preparat. I l’exposició, si partim d’aquesta idea de gramàtica flexible, seria una estructura lingüística no rígida, en què els elements variarien tant al seu interior com en les múltiples possibilitats d’aproximació. Si les obres són gramàtica flexible i les exposicions també, tenim dues capes de significat inestable, i per això és lògic que a alguns els hi soni com a difícil.

Em continua sorprenent que es digui que es fa “una” exposició, quan potser se’n voldrien fer moltes i intentar totes les possibles variables. De fet, amb els mateixos materials existeixen moltes i diverses possibilitats. Però s’hi va donant voltes, es va treballant, es va païnt, es van afinant tots els detalls, tot pensant que és el què i el cóm i que es vol un quan d’acord amb un quant.

Afortunadament l’art contemporani és una de les darreres escletxes en que no hi ha una decisió absoluta i tancada respecte de que significa cada cosa i de com es diu tot plegat. Perque l’art com a sistema no és una indústria, és fràgil, és mutant, és inestable i no hi ha un pla ni establert ni immutable. I m’agrada que sigui així. Perque també és cert que, al final i com sempre, la realitat és bastant més complexa que un conjunt de simplificacions.

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>