Tancats a la torre d’ivori?

Käthe Kollwitz, "Tod mit Frau im-Schoss" 1921.

Käthe Kollwitz, “Tod mit Frau im-Schoss” 1921.

Atrapats i enfeinats tal i com estem amb la cruel i injusta crisi sistèmica que patim a l’Europa occidental (unes societats més que d’altres, tot cal dir-ho) potser no ens en adonem prou que el món continua girant…

Entotsolats com acostumen a estar els artistes en les seves torres d’ivori (encara que en alguns casos, potser masses, seria més just parlar de torres de fang), potser no se n’adonen que la recerca de la bellesa i del xoc estètic no els eximeix de la seva condició de ciutadans…

Atrapats, atrafegats i entotsolats com estem uns i altres, potser no ens parem prou a reflexionar sobre les amenaces que van apareixent contra el nostre sistema i estil de vida i les derivacions que, necessàriament, això podria tenir per al món de l’art, per a aquells que som partidaris de la llibertat d’expressió i de pensament, i contraris a la prohibició arbitrària i a la censura permanent, especialment si es fa en nom de qualsevol Esser suprem o idea totalitària.

Sigmund Freud distingia la por (una amenaça precisa i identificada) de l’angoixa (una amenaça identificada però difusa) i de la paüra (una amenaça inèdita però indesxifrable). Aquest sentiment de paüra, sobre el què els grecs clàssics van establir la tragèdia representada i que ja havíem experimentat amb la salvatjada de l’11 de setembre del 2001 a Nova York, rebota un altre cop contra el nostre rostre (de ciutadans i d’artistes) quan veiem onejar la bandera negra d’un suposat califat islàmic i aquesta nova arma de guerra i de propaganda que consisteix en oferir-nos imatges de la decapitació de persones occidentals.

I vet aquí que ens enfrontem a un enemic poderós (militarment i ideològicament parlant) davant del qual estem indefensos. I Europa, oh sí!, l’oasi o balneari europeu (tot i que tenim un conflicte obert ben a prop, just a Ucraïna) te uns ulls que no veuen i unes orelles que no escolten. Els europeus cerquem totes les escapatòries possibles /especialment mentals) per a no confrontar-nos al problema del yihadisme o de l’expansionisme rus…Tots, prenent les aigües…

Però, ¿perquè Europa i les seves institucions no reaccionen? ¿perquè els ciutadans europeus acabarem amb un diagnòstic de torticoli mental de tan mirar cap a un altre costat? Doncs, perquè Europa està tenallada per la paüra i petrificada. ¿Existeix una decantació suïcida de l’Europa democràtica? Europa és el continent més bonic del món, un mirall de civilització i d’excel•lència i la font d’alguns dels valors més nobles de la Humanitat, però és, també, un continent on han germinat i s’han desenvolupat les guerres més cruels, on el germen del totalitarisme s’ha incubat i crescut i avui en dia és un continent envellit i amb por a quasi tot…Europa no es va moure quan el genocidi armeni, es va moure de forma insuficient per a defensar els valors democràtics a Espanya i no va aixecar ni un dit davant la Shoah ni davant els crims de l’estalinisme…i el pitjor és que els mals esperits tornen (a vegades dóna la sensació que l’ou de la serp torna a incubar…). ¿Tornarem a cometre els mateixos errors? ¿Continuarem mirant, ciutadans i artistes, cap a un altre costat? ¿Baixarem el cap un altre cop enfront de la tortura, la inquisició suposadament teològica, l’agressió a l’altre, al diferent? ¿Deixarem que es practiqui amb tot el seu cinisme la compassió i la indignació selectives, només en funció dels rèdits que se’n pugui treure a nivell local?

Hannah Arendt deia que darrera del totalitarisme hi ha sempre quelcom de més profund: la ‘voluntat de puresa’, ‘la voluntat de guarir’, la negació del ‘mal radical’ que és reemplaçat per la idea que la societat està ‘malalta’ i que cal ‘guarir-la’, que cal eliminar els virus (tan siguin el poble jueu, la burgesia, o qualsevol altre boc expiatori).

Podem fer veure que això no ens toca i que no va per nosaltres, però si continuem pensant i actuant en aquesta línia, el totalitarisme (ara, a cops, disfressat de populisme) continuarà creixent i tots, com a ciutadans i artistes, acabarem pagant la conseqüència d’una actitud que consisteix a tenir ulls per a no veure i a tenir orelles per a no escoltar.

Etiquetes: crisis, Europa

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>