DE CÓM L’ART POT CONTRIBUIR A LA BANALITZACIÓ DEL MAL

Hi ha aquests darrers dies una polèmica encesa deguda a l’exhibició en l’espai públic barceloní de dues escultures altament simbòliques que no poden deixar ningú indiferent: una d’eqüestre del dictador Francisco Franco, realitzada per Josep Viladomat, i una altra al·legòrica de la Victòria franquista a la darrera guerra civil, obra de Frederic Marès. Per acabar d’arrodonir el quadre aquestes dues escultures encarregades per exaltar el feixisme, les han emplaçat, no sé si com a reclam o com a pretext, a la plaça exterior del Born Centre Cultural, un espai cabdal per recuperar la memòria dels fets del setge de Barcelona del 1714, testimoni viu tant de la resistència de molts catalans com de la seva derrota i punició, i de la pèrdua de les llibertats o del sistema d’organització política col·lectius.

A ningú no se li escapa que el lloc i les escultures triades no ho han estat a l’atzar, i que darrera hi ha una càrrega simbòlica i ideològica que, sota el pretext de presentar renúncies i febleses, vol convertir els intolerants en tolerants i aconseguir que ressurtin a la llum velles ferides i divisions, per tal de continuar dividint i treure’n rèdits espuris.

Però no vull escriure més sobre aquesta polèmica, perquè em sembla esbiaixada i bruta per part dels qui l’han buscat. A tomb d’aquests fets, prefereixo parlar de cóm l’art pot contribuir a la banalització del mal, i com aquesta banalització es produeix abans, durant i després de l’exercici totalitari del poder, i en el cas que presento, del poder feixista.

I ho faré a partir de les reflexions de Hannah Arendt en una entrevista que li van fer el 1964 (quasi 20 anys després de la caiguda del nazisme), una dona que afirmava voler mirar la política a través d’uns ulls que no estiguin enterbolits per la filosofia…Un exemple de dona íntegra i jueva, que des del 1933 tenia clar que calia lluitar activament contra el nazisme, contra el mal.

En aquesta entrevista-conversa, Arendt explica que el veritable problema personal no va ser el que van fer els enemics, sinó el que van fer els amics. I afegeix. “Aquella marea de la uniformització, que en bona mesura era voluntària, o que, en tot cas, no estava encara sota la pressió del terror, va suposar com si al voltant de nosaltres s’obrís un espai buit. Vivia en un medi intel·lectual, però coneixia també altra gent. I vaig poder comprovar que la uniformització es convertia, per dir-ho d’una manera, en la regla entre els intel·lectuals, i no en altres medis. Mai no ho he oblidat. Vaig deixar Alemanya dominada per la idea –una mica exagerada, sens dubte- que mai més, mai més em posaria en històries intel·lectuals. No volia tenir res a veure amb aquell tipus de gent […] La meva opinió era que el que havia passat tenia a veure amb aquesta professió, amb la intel·lectualitat”…

Willi Meyer, "Nike alemanya",  Estadi Olímpic de Berlín, 1936

Willi Meyer, “Nike alemanya”, Estadi Olímpic de Berlín, 1936

L’estètica de la uniformització, la uniformització com a representació del poder a escala domèstica i el gregarisme dels intel·lectuals que es van aliar de forma decidida a l’exaltació del nazisme, el representen noms com ara Martin Heidegger, Günter Grass, Kurt Eggers, Gerhart Hauptmann (Premi Nobel 1912),…O artistes com: Ernst Liebermann, Arno Breker, Adolf Wiesel…

I així, mentre es prohibien els estils més sofisticats i elitistes de l’art modern o contemporani, i eren denigrats sota la qualificació d’Art degenerat, els nazis promovien unes arts visuals que s’ajustaven estrictament al gust convencional o tradicional i que havien d’exaltar els valors de sang i sòl, la puresa racial, el militarisme i l’obediència. Els temes preferits d’aquests artistes visuals eren la representació de tipus populars, el retorn a les virtuts simples de l’amor a la pàtria, les virtuts de la lluita i la lloa a les activitats considerades pròpies de la dona als espais als que tradicionalment se la confinava: nens, cuina, església (Kinder, Küche, Kirche).

Però mentre que els nazis es van haver de sotmetre al judici de Nuremberg, els col·laboracionistes francesos foren depurats, els mussolinians van ser condemnats i l’exèrcit japonès expurgat, en major o menor mesura, el dictador Franco va morir al llit i el judici a la seva acció (repressora, militarista i de corrupció generalitzada) no s’ha fet mai. Per això, utilitzar obres artístiques per a tornar-lo a fer present en l’espai públic em sembla una mena de coadjuvant de la banalització del mal.

Quan el franquisme hagi estat jutjat i condemnat, i quan les restes (les físiques i les mentals) del franquisme desapareguin de la nostra vida col·lectiva, potser serà el moment de presentar les seves obres artístiques d’exaltació a l’espai públic, mentrestant em sembla un exercici de confusió i de clivatge. I ho trobo, des del punt de vista moral i estètic, lamentable.

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>