Cultura: retallada i radial

Cultura: retallada i radial

A les portes de Sant Jordi, els panegírics sobre la importància de la lectura, i de la cultura en general, es succeiran. I, certament, la cultura és un tret característic d’una societat i conforma els principis d’una civilització. Catalunya n’ha estat i n’és un bon exemple, bàsicament degut a la tossuderia i a l’amor de molts.

En general, la cultura no te bona premsa als voltants del poder (polític, però també de l’econòmic i, en alguns casos, del social). Se la considera com una despesa de la què es pot prescindir en temps de crisi, com una munió de gent incordiant i com un element que no acaba determinant cap elecció ni tria.

Verbalment l’esquerra fa grans manifestacions de suport a la cultura i als creadors culturals, però en els fets entenen la cultura com un mecanisme d’afirmació d’un relat molt basat en la immediatesa i en l’acontentament de les masses. No hi acabo de distingir cap interès per la preservació del passat, les inversions a mig i llarg termini o la llibertat de creació, que voldrien més o menys controlada.

La dreta havia tingut a Europa una tradició de suport a l’alta cultura i un interès per l’emergència de nous centres d’impuls a l’art modern i contemporani (com el Centre Pompidou, per exemple). Confrontada a una greu crisi d’identitat i reculant cap a posicions molt conservadores, o directament retrògrades, el fet cultural no ha deixat de recular en aquest espai polític.

A la dreta europea, un partit directament retrògrad és el qui governa l’Estat espanyol. I, per tant, en matèria de pressupostos culturals no paren de retallar, tenen una política fiscal erràtica respecte de les manifestacions culturals i són tan poc liberals, que prometen però no fan mai una política activa de foment del mecenatge. Són partidaris, segons sembla, de deixar fer als mercats, llàstima que a Espanya el mercat de l’art és molt feble i que, a més, no se’n fia dels gestors que fan anar la màquina.

Il·lustrem ara aquestes consideracions amb algunes dades.

El projecte de pressupostos per al 2017 del Govern espanyol preveu destinar 801 milions d’euros a Cultura, o sigui, un 0,87% menys que el 2016. L’any 2009 el pressupost va pujar a 1.226 milions i el punt més dramàtic fou el 2014 quan s’hi van destinar només 716 milions. Resumint, entre el 2009 i el 2017 la disminució pressupostària ha estat de més del 30%.

És clar que hom podria preguntar-se si són molts o poc diners per part de l’Administració central. Bé, en un estat que es pretén descentralitzat, són bastants diners, tot i que van bàsicament a pagar la burocràcia cultural que vegeta al Ministeri i als grans equipaments amb seu a la capital. Una situació que desdiu allò d’un estat quasi federal o del país més descentralitzat del món.

Tothom sap que l’estructura de comunicacions a Espanya (per carretera, per tren o per avió) és fortament radial, de manera que el temps més curt per anar d’un punt a l’altre de la península o per llargues distàncies passa, quasi invariablement, per Madrid. Això no te res a veure ni amb el progrés econòmic ni amb cap efecte redistributiu ni amb criteris d’eficàcia i eficiència. Té a veure amb una mentalitat mesetària i provinciana que malda des de fa temps per construir una gran capital d’Estat.

Aquesta concepció radial de les comunicacions és la que defineix també el sistema cultural espanyol. Allò que és comú està a Madrid i es paga amb diners de tots, i allò que no té la seu a Madrid és de cadascú i cadascú s’ho paga. Curiós sistema de repartiment de càrregues. El teu és meu i el meu també és meu.

Analitzant els pressupostos podem observar cóm es destinen 9,35 milions al Teatro Real, mentre que al Liceu (per diferents conceptes) n’hi toquen 10,5, al Teatro de la Maestranza de Sevilla 1,67 milions i al Palau de les Arts de València uns esquifits 600.000 euros…

Si parlem, però, de museus el desequilibri és molt més fort: al Prado li toquen 46,2 milions, al Reina Sofía 37,9 i al Thyssen, 5,2 milions. Però al MNAC només li atorguen 2,03 milions, a l’ IVAM uns ridículs 172.000 euros i al MACBA 1,04 milions. Les diferències són de l’ordre de multiplicar per 23. Ja em diran si hi ha cap criteri, perquè si s’al·lega que aquestes institucions reben ajuts de la Generalitat de Catalunya, perquè no es demana a la Comunidad de Madrid que faci el mateix?

Per tot plegat podem afirmar que a Espanya la cultura és retallada pel govern de la dreta de forma sistemàtica i constant, i que parteixen d’una concepció radial que no té res a veure ni amb els usos ni amb les tradicions ni amb les demandes. Ah, però tot molt legal i, àdhuc, constitucional…

2 comentaris

  • Antoni Gelonch21 Apr, 2017 a las 6:59 am
    Completament d'acord amb aquest comentari. El Govern nomes ha rebaixar l'IVA als espectacles en directe, es a dir, a aquells artistes que poden expressar queixes directament. Es una manera d'intentar disminuir les crítiques d'una part del sector cultural. Per a la resta, pels artistes que no tenen un contacte directe amb el públic (cinema, arts visuals, etc.), l'impost no s'ha tocat. A mes, com be indica, els agents del mercat de l'art contemporani estan tambe penalitzats per la política feudal de la VEGAP.
  • Francesc Mestre20 Apr, 2017 a las 12:07 pm
    Em crida l'atenció que tothom lamenti que la rebaixa de de l'IVA cultural, només afecti als espectacles en directe (teatre, concerts i toros) i, que en quedi fora el cinema. Però trobo a faltar que es digui públicament que el mon de les Arts Plàstiques segueix sent perjudicat per aquest impost a més de la persecució que pateix per part de la VEGAP.

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>