El dadaisme i Catalunya

Si a la primera dècada del segle XX, tal i com hem vist a l’article anterior, Ceret i Cotlliure van ser centres artístics d’irradiació mundial, i Picasso, per la seva banda, va sortir de l’esfera barcelonina i va passar a exercir la seva prodigiosa influència des de París; a la segona dècada del segle passat la connexió exterior de la pintura catalana es va fer des de Sitges, tot esperant una tercera dècada (els anys 30) que veuria l’eclosió de Joan Miró i de Salvador Dalí a nivell internacional, en allò que potser ha estat la més fecunda aportació catalana a l’art universal, segons constata Alexandre Cirici Pellicer al seu llibre “La pintura catalana“.

És en aquella segona dècada, durant la Gran Guerra (1914-1918), que els inconformistes refugiats a Suïssa, a la Suïssa sempre neutral, aquells que no volien acceptar el paper de figurants terribles dintre l’extermini que s’anava desenvolupant, van sentir la necessitat urgent de destruir aquell món absurd que havia conduït a la guerra. De Suïssa van sortir l’any 1915 els promotors de la subversió cultural que va suposar el dadaisme, el moviment Dadà, mitjançant la proposta d’emprar el pensament fora del control de la raó i de cercar l’autenticitat, tot renegant de totes les formes artístiques conegudes.

Mentre a Suïssa germinava aquest esperit dadà, el francès Francis Picabia col·laborava als Estats Units amb el fotògraf Steglitz, i publicaven una revista, anomenada primerament Camera Work i després simplement 291 (com el número del carrer on Steglitz tenia la seva galeria), on realitzaven unes recerques paral·leles, desconeixent completament el que s’estava fent a Suïssa.

Però just un any després, el 1916, Francis Picabia es va establir a Barcelona, on hi havia una colònia de refugiats -també en terreny formalment neutral-, de la qual formaven part, entre altres, la pintora Marie Laurencin, el seu marit Otto von Wätjen, el campió de boxa i artista Arthur Cravan i el pintor Albert Gleizes. Amb ells, Picabia va llançar a Barcelona una revista que va titular 391 (en homenatge consecutiu a l’americana 291).

La 391 fou una avançada de l’inconformisme mundial, un òrgan d’atac implacable, molt cruel i irònic fins als sarcasme, on per primera vegada aquest nou esperit iconoclasta i trencador prenia formes plàstiques a través dels dibuixos mecànics i del grafisme dels oficinistes.

Quan el 1918 Picabia va entrar en contacte amb el grup més o menys homòleg de Zuric, on dominava la mística de Tristan Tzara, es va produir la confluència que duria un any després (1919) al Dadà de París, un moviment dintre del qual l’estètica creada per la revista 391 havia de quedar com a definitiva. Així, quan la famosa LHOOQ (és a dir, la Gioconda amb bigotis), creada per Marcel Duchamp i i publicada per primer cop a la revista 391 a Barcelona, va ésser presentada a París, ràpidament fou presa com a punt de partida d’una concepció que acceptava que si l’home és -tal com afirmava el filòsof francès Henri Bergson- una màquina de fabricar déus, l’artista del segle XX podia ésser una màquina de fabricar plàstica a partir de qualsevol cosa, literalment a partir de qualsevol cosa.

Marcel Duchamp, "LHOOQ", 1919

Marcel Duchamp, “LHOOQ”, 1919

I no oblidem tampoc que com a conseqüència d’una sistematització del dadaisme va sorgir el surrealisme, una tècnica d’expressió que, per mitjà d’un automatisme psíquic pur, és capaç de revelar els continguts de la gran zona subconscient de l’home, per cert, una zona molt més extensa que les petites parts de la personalitat que la raó il·lumina.

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>