El sostre de vidre i l’art contemporani

Per a tenir el privilegi de gaudir d’una retrospectiva al Centre Pompidou de Paris quan s’és una dona artista, cal esperar 94 anys com ara Aurélie Nemours, una de les grans figures del geometrisme abstracte de després de la guerra. Nemours la va tenir el 2004.

Hi ha algunes excepcions a aquest malthusianisme artístic que s’exerceix en relació a les dones. Per exemple, la de Sophie Calle i encara perquè la seva posta en escena impúdica d’ella mateixa lliga bé amb la nostra època d’hiper-narcissismes. O com ara la d’Annette Messager qui va tenir el privilegi de representar França a la Bienal de Venècia del 2005. Però no deixen de ser excepcions más aviat rares. Perquè per a qui visita un gran museu d’art contemporani la història de l’art sembla escriure’s en masculí.

I en canvi les dones, si més no després de la fi de la segona guerra mundial en què han estat més nombroses a canviar el seu paper de muses o de models pel de creadores, han contribuït a enriquir l’escena de l’art tot diversificant les pràctiques. Algunes d’elles han fins i tot tingut més audàcia que la majoria dels homes.

L’absència de reconeixement institucional les ha incitat a prendre riscos: a explorar noves modalitats d’expressió, a intentar l’aventura amb noves eines mediàtiques, a imaginar d’altres propostes formals, a aumentar la diversitat temàtica, a moure les fronteres entre els gèneres, els corrents, les tendències,…Més individualistes per necessitat, han acabat éssent més inventives i sovint més valentes en allò que fa referència al compromís amb el seu treball.

Aquesta força, aquesta riquesa, aquesta vitalitat, no ha passat per alt als responsables de les adquisicions als centres d’art contemporani aquests darrers 30 anys. Serveixi com a exemple la llista d’obres comprades pel Centre Pompidou durant aquest temps. Totes les dones artistes la producció de les quals ha captat l’atenció dels crítics, dels comissaris d’exposicions, dels responsables de les grans manifestacions artístiques, figuren en aquesta llista. Però si s’observa més detingudament, es pot percebre que aquest impressionant catàleg traeix la realitat perquè, en relació amb la totalitat de les col.leccions, les obres produïdes per dones no representen només que el 18% i, a més, hom pot veure que, en general, aquestes obres estan poc exposades i dormen a les reserves del museu.

Des de finals dels anys 60, als Estats Units, el moviment “Women Artists in Revolution” feu figurar entre les seves nombroses reivindicacions la premisa de què els museus havien d’estimular les dones artistes a superar sigles d’ostracisme mitjançant una politica expositiva basada en la paritat, tant pel que fa a les exposicions com a les compres públiques com a la composició dels comitès de selecció. Aquest projecte politic contra la discriminació de què eren víctimes les dones artistes volia permetre fer el pas de la invisibilitat a la visibilitat. 50 anys després cal reconèixer que el seu combat te encara raons per a continuar.

Es veritat que el context no és, ni de lluny, el mateix i que potser no es necessiten uns gestos tant audaços com els que demanava el militantisme feminista dels anys 60, però també és veritat que hi ha encara molta lluita per endavant i molts marges per a millorar. Contra la desvalorització com a norma en temps passats, es tracta de reconèixer les obres de les dones artistes en el seu valor. Contra el silenci cridaner que marca el seu lloc a la història, es tracta d’evidenciar el paper eminent que ha estat el seu. Contra la ideia de voler fer creure que existeix una pràctica de l’art i una estètica pròpia de les dones, que es manifestaria en determinats arquetips formals i estètics, s’hauria de contraposar la realitat de què les dones artistes han utilitzat tot tipus de materials, de tècniques, de temes…Possem en marxa un projecte de justicia històrica i sociològica.

Ara bé, no caiguem tampoc en el revisionisme. Aquest consistiria a contar una altra història de l’art, una història en femení, que no seria ni més justa ni més legítima que l’altra. Perque, en definitiva, és a la mateixa història de l’art a la que han contribuit els artistes homes i les artistes dones, i això ja suposaria una gran victòria del coneixement sobre dels prejudicis.

Etiquetes: Art contemporani, dones

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>