El vertigen immobilitzador

El vertigen immobilitzador

¿Quina és la situació a la que ens enfrontem tant com individus que com a societat en l’àmbit d’educar la mirada? El fet és que tenim una sèrie de carències i de situacions, que Artur Ramon va descriure magníficament en un article ( “La agonía del coleccionismo”, La Vanguardia-Cultura/s, 18/07/2015) que ens condicionen en la nostra educació de la mirada: el descrèdit del passat, el dèficit d’una educació visual, la revolució tecnològica (que prima l’instantani en detriment de la reflexió), Internet substituint la informació per coneixement, un simulacre de democràcia que prima el factor econòmic i social i redueix l’art a luxe i no a cultura o el món audiovisual i la publicitat plena d’imatges efímeres són, per a aquest antiquari algunes de les causes de l’agonia del col·leccionisme i, ja se sap, que per a ser col·leccionista s’ha d’haver educat primer la mirada i afinar-la amb les cinc condicions que el professor Argullol havia descrit (veure l’article L’acte de mirar en aquest Blog).

I, ¿no estarà relacionat aquest estat de carència, volguda o no detectada, amb una progressiva pèrdua d’interès pel que fa al que havien estat les grans preguntes de l’ésser humà des de l’Atenes clàssica? El professor Argullol rebla el clau, indicant que probablement aquesta pèrdua d’interès sigui certa i que potser, en aquest sentit, estaríem entrant en una nova era idolàtrica, en la què el món del logos, de la paraula i de la mirada, estaria buit, l’hauríem buidat. O potser no, potser només estaríem en una situació d’impasse en la què en un moment determinat serem capaços de moure un peu i acte seguit posarem una poteta fora de la campana de l’encís i després hi posarem potser l’altra i finalment aconseguirem mirar aquesta campana des de fora. Però mentre això no ho fem, hi haurà aquesta espècie d’entotsolament amnèsic.

En opinió del professor Argullol, vivim en una mena de vertigen immobilitzador, estem situats en una mena d’huracà, que de fet ens fa incapaços de posar-nos  en el seu ull, on hi ha la calma suficient per a veure la complexitat i la bellesa del món que ens envolta.

Si la complexitat no és apreciada de cara a educar la mirada, tampoc no ho són gaire més les altres característiques.

Fa temps que dura una croada persistent contra l’exercici de la memòria, com si fos un valor obsolet que hem de desterrar de les nostres vides, perquè per això ja hi ha tota mena d’estris i programes que la poden substituir amb avantatge. Però la memòria no és només emmagatzemar dades, també vol dir retenir moments, coneixements i vivències. I educar la mirada va també de moments, coneixements i vivències.

En uns individus i un món dominat pel vertigen, tot i que aquest sigui com hem constatat sovint immobilitzador, sembla que la lentitud només pot jugar un paper discret o secundari, i, en canvi, per a educar la mirada cal temps, cal anar-hi i tornar-hi, cal recórrer lentament amb els ulls ben oberts l’obra d’art i cal anar captant fins els més petits detalls d’una tècnica, d’un moviment o d’un artista, per tal de ser capaços d’identificar-los i de situar-los. Si la mirada és ràpida i superficial, i només s’ha vist la peça una vegada, potser la tindrem en un àlbum o en un arxiu, però ni l’haurem captat ni ens haurà captat. Recomanar avui lentitud potser és predicar en el desert, però és la única manera en què podrem captar, assimilar, comparar, discernir i estimar l’art i els autors plàstics.

I també ens calen llibertat i soledat. Llibertat per a fer allò que fem, per escollir allò que volem mirar, perquè no es pot mirar bé, no es pot educar la mirada des de la imposició, des de l’obligatorietat o des del control. Educar la mirada, que és un dels aspectes necessaris per a educar-nos integralment, vol dir que cal sentir-nos lliures de fer-ho quan vulguem i en el lloc i amb els objectius que vulguem. ¿Vol dir això que aquesta llibertat ha de ser pura espontaneïtat i que no cal mètode ni objectius? No, ben al contrari. Un cop establert allò que volem conèixer, ho hem de fer amb mètode, amb perseverança, amb creativitat i amb entusiasme. Res no es pot fer, de manera consistent, des de l’ensopiment o des de l’anarquia improductiva. Cal llibertat, seriositat, gaudi, equilibri i constància. És clar que dit així no sembla fàcil…tot i que ho pugui ser a la pràctica.

També ens calen instants de soledat. Cadascú s’ha de confrontar individualment amb l’obra d’art. La soledat implica condicions d’aïllament, de tranquil·litat, d’assossec, que permetin el gaudi complet de la contemplació i l’estudi d’una obra d’art. El xivarri, els sorolls, els ramats més o menys orientats a cop de banderola, no acostumen a ser bones companyies de cara al gaudi d’una peça.

Etiquetes: llibertat, mirada, soletat, temps

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>