Els mandarins

Segons el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, una accepció de la paraula mandarí és la d’una persona que és molt poderosa i influent en els ambients polítics, econòmics o intel·lectuals. I cita, a tall d’exemple, els mandarins de la universitat…

 Abunden els mandarins a la societat catalana? Bé, no crec que se’n pugui fer un cens, però hom pot percebre que entre els que ho són, els que s’ho creuen i els que ho voldrien ser, la nòmina no és curta.

 

Potser herència, directa o indirecta, del franquisme o del trotskisme; potser herència d’una educació religiosa acrítica o d’una negació massa crítica, trobem que hi ha gent que voldria manar de forma dura i incontestable en/sobre els ambients intel·lectuals. Si hi afegim que som una societat de talla petita; en alguns sentit endogàmica; i on l’enveja, la rancúnia i la necessitat d’afirmació senyoregen, tots els ingredients hi són i, en proporcions no menors.

El país només dóna a vegades per un en cada sector. Segons les èpoques, hem tingut  un sol pintor (Tàpies), un sol poeta (Martí i Pol o Espriu) o un sol escultor (ara, Plensa). En altres èpoques la cosa ha estat polaritzada, i n’hem tingut dos, cosa que permet una certa capacitat d’emulació, tot i que també pot fraccionar en bàndols enfrontats. I, rarament, hem tingut constel·lacions d’artistes que es portessin bé, entre ells i entre els seus acòlits respectius. Potser quan més adverses han estat les condicions, més hem tendit a la diversitat, i quan més favorables han estat, més hem tendit a la divisió i a la cerca de la supremacia. Tot i que en aquest aspecte, com en tants d’altres, generalitzar acostuma a ser arriscat, ossat i, sovint, poc ajustat.

En tot cas, mandarí és aquell que vol ocupar un lloc de preeminència i no para en barres per aconseguir-lo, fer-lo seu i restar-hi. I que se sent amenaçat per la simple aparició o existència d’un possible concurrent, per modest que sigui. És aquell que només veu perills enlloc d’oportunitats de col·laboració; que creu que només ell pot saber i pontificar sobre un determinat tema; que considera que és l’únic capacitat per a bastir una determinada col·lecció sobre una determinada tècnica o sobre un subjecte concret; o aquell que creu que ell ha de ser el dominant perquè un dia va guanyar una plaça a l’aparell universitari i que això li dóna galons respecte dels profans.

En el fons, i m’atreviria a escriure que en la superfície, són gent insegura, que mostra la seva inseguretat en la voluntat de domini. Poden fer discursos a favor de la cooperació però pensen en termes d’exclusivitat i d’exclusió. No s’han donat compte, perquè no tenen les antenes desplegades o perquè han tallat massa contactes, que el món avança cap a la cooperació, les confluències i el compartir. Potser amb allò que els francòfons en diuen “accidents de parcours”, però avança de forma certa, per no quedar engolits pel domini de l’ individualisme exclusivista més paralitzant i buit.

El que sí que és cert és que són gent molt pesada. Molt acostumats al no fer ni a deixar fer, creuen que els que fan, i sobretot els que fan més que ells, cometen actes impurs, perquè creuen que tenen reservada la puresa pels seus estigmes beatífics; creuen que les cartes de noblesa, si més no intel·lecto-professionals, encara tenen vigència; i consideren que tot és intrusisme, sobretot allò que ells no han beneït, que vol dir controlat específicament.

Però són males èpoques pels mandarins, o pels que s’ho creuen o ho voldrien ser. En temps d’acceleració, el no fer res o no voler deixar fer res, i quedar en el cau tancat i apamat, no és ben rebut. En temps de xarxes socials i de globalització dels coneixements i del comerç, creure’s que hom te un dit escrutador que decideix, vol dir no entendre res. I perquè en un temps que el coneixement està a l’abast de tothom, seria bo que els mandarins repensessin el seu paper i la seva manera d’exercir l’autoritat, més que no pas des d’una suposada potestat.

Són bones èpoques per a l’intercanvi; per compartir coneixements, idees, aventures i objectius; per obrir-se al món. Després de cada hivern, quan glaça la Bàltica, sempre arriba la primavera. I la primavera, a Praga o a Tunísia, no hi ha qui la pari.

Els mandarins van desaparèixer amb l’esfondrament de la Xina imperial. Que la primavera intel·lectual se’ls emporti del nostre costat.

Un comentari

  • Francesc Mestre30 Mar, 2017 a las 11:31 am
    Fantàstic article!! M'agradaria molt que el llegissin els mandarins d'Art Barcelona que ja estan treballant per impedir que a Barcelona es pugui fer una Fira d'Art que no estigui absolutament controlada per els més fonamentalistes d'entre ells, amb l'ajuda dels mandarins de les institucions de la política cultural.

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>