Art / Diners

A la qüestió de saber què tenen en comú els artistes, els galeristes i els col.leccionistes, uns respondran que l’art, altres que el diner i tots tindran raó. Entre el darrer llibre d’Anne Martin-Fugier, ‘Collectionneurs’ (Actes Sud, 2012) i el de Judith Benhamou-Nuet, ‘Les artistes ont toujours aimé l’argent’ (Grasset), allo que hi ha en comú és la dificultat d’entreveure un ordre, una logica, una moral, un sistema i fins i tot una historia de les relacions entre el diner i l’art. Es per aixo que la lectura d’aquests llibres resulta interessant: trobarem al final una resposta convincent? qui corromp, domina a l’altre? qu és més fort que l’altre? qui ha guanyat?
Existeix un artista que no pensi en el diner? Entre els grans mestres als quals Benhamou-Nuet passa revista, de Dürer a Damien Hirst, tot passant per Van Gogh i Chardin, no n’ha trobat ni un. I en canvi pinten, és a dir, hi ha un moment que s’obliden del diner que els hi pot suposar, o no, aquella obra. Perque en aquests moments estan en l’euforia creadora, en un determinat punt de bogeria.
De la mateixa manera, el col.leccionista, en el moment de caure captivat per una obra, n’oblida el seu preu, el seu valor especulatiu: simplement li agrada, la vol i, en general, aixo li arriba abans àdhuc de saber de qui és, qui n’és llur autor, de quina època és, o quan en demanen. En estat salvatge, aquest col.leccionista estaria disposat a matar per adquirir-la. Allo que li impedeix és precisament aquest invent que ens permet sortir de l’estat salvatge: el diner. Contràriament a allo que agrada als benpensants, el desig de diner, i fins i tot l’amor pel diner, és allo que salva els artistes de la bogeria.
Judith Benhamou-Nuet ens recorda que la imatge d’un Van Gogh miserable i ignorat de tothom no és altra cosa que un mite. En realitat, no tenia problemes de diner. I fou la seva mort prematura, així com la del seu germà Theo, el que els va impedir de realitzar allo que tots dos havien posat a punt: un dels cops especulatius més fabulosos de la historia de l’art. En la mateixa línia, l’autor de ‘Warhol TV’ i de les ‘Obres més cares del món’, cita amb precaució l’anècdota d’un Picasso que compta i recompta els centenars de bitllets de banc que guarda en la seva maleta (després de la de Newton, cal veure allo que els grans d’aquest món poden amagar en les seves maletes!).
I fins i tot s’atreveix a establir o intuir paral.lelismes, que no deixen de ser una espècie de salts quàntics, entre els mestres antics i els grans valors contemporanis: Murakami i el Greco, Zeng Fanzhi i Canaletto, autèntics genis de la planxa de fer bitllets, tot i que també cal precisar que el valor del diner no representa el mateix al segle XVI que avui en dia i que, a més, l’artista no ocupa el mateix lloc en la societat d’una època i d’una civilització a una altra.
Que els artistes hagin tingut la necessitat dels diners per a viure (i per a crear) ningú no ho posa ja en dubte. Que, en expressió de Benhamou-Nuet, més o menys feliç, hagin “estimat sempre els diners”, només és una indiscreció que ens permet constatar una modificació de les obres i jutjar el valor d’aquesta influència. El llibre, malhauradament, és massa curt per a permetre’ns aprofundir en aquesta qüestió, si més no per aprofundir amb precisió, excepte en el darrer capítol dedicat a Magritte, la historia del qual l’autora contraposa a la de l’artista contemporani Wim Delvoye, també belga.
Més encara que Picasso (el superproductor) o Dalí (amb el seu malnom d’Avida Dollars), darrera Duchamp pero abans que Warhol, René Magritte, “productor d’idees pictoriques”, obre el camí més perillós: ell afirma que no vend pintura, sinó que vend una idea, de manera que ens fa abandonar el criteri antic segons el qual el valor d’una obra es basa en el reconeixement del treball de l’artista, per a introduir-nos en el criteri incert en què l’originalitat del pensament és allo que compta, així com la visió desencadenant de cóm quedarà a la paret en que l’acabaran penjant, i tot per tal d’incentivar-ne la compra per part del col.leccionista.
El que compta la historia de l’art és també la relació entre els homes i la seva genial criatura, cada cop més present i poderosa: el diner. Anne Martin-Fugier ja havia publicat el 2010, ‘Galeristes’: es tracta d’una sèrie d’entrevistes de les quals en surten uns retrats, dels quals es pot deduir, afortunadament, un paisatge cultural dels més optimistes en què la passió entra en disputa amb la perseverància, i la generositat amb el discerniment. Perque, afortunadament també, hom pot observar la diversitat de gustos, de recorreguts, de caràcters i de fortunes que presenten. Símbol de la heterogeneitat en l’aproximació i en la recepció actual de l’art.
Sense cinisme, o a dosi moderada, potser podriem dir que parlant de galeristes, de col.leccionistes o d’artistes, ambdues autores el que han fet, cadascuna a la seva manera, és reflexionar sobre com estimar els rics…

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>