Pablo Picasso, gravador

Pablo Picasso, gravador

Pablo Picasso va realitzar més de dos milers de creacions gràfiques amb tècniques diferents, per la qual cosa se’l considera com el més fecund gravador de la història. La seva primera estampa la va fer quan tenia divuit anys i la va titular El picador esquerrà per tal de dissimular la imprevista inversió de la imatge. Des del 1904, amb la seva extraordinària El menjar frugal, i després de rebre unes primeres instruccions per part del pintor i gravador Ricard Canals, va gravar amb continuïtat fins l’any abans de la seva mort; de tota manera, la seva producció gràfica fou més intensa les dues darreres dècades de la seva vida.

Entre els procediments que Picasso va utilitzar, domina el gravat calcogràfic (aiguafort, aiguatinta, aiguada, punta seca, burí i manera negra); però també va practicar la litografia, el gravat sobre linòleum i, ocasionalment, l’hectografia. Per a moltes de les seves obres, Picasso va arribar a realitzar fins a trenta proves d’estat abans d’acceptar el bon à tirer previ a l’edició definitiva.

Els editors i estampadors que van col·laborar amb Picasso foren alhora els seus assessors i van marcar els períodes en l’ús dels diferents procediments. Els primers tallers calcogràfics parisencs amb els quals va treballar foren els d’Eugène Delâtre, Louis Fort i Roger Lacourière. Precisament d’aquest darrer taller era l’estampador Jacques Frélant, qui va instal·lar un tòrcul a Vil·la Califòrnia; també allí es van formar els germans Piero i Aldo Crommelynck, que a partir del 1963 es van instal·lar prop de Picasso a Mougins, per tal d’atendre des de llavors les seves estampacions calcogràfiques.

Va recórrer a la litografia, sobre tot, a partir del 1945, auxiliat per Fernand Mourlot. I quan Picasso es va instal·lar al Midi francès va treballar el lino-gravat amb l’impressor Arnéra entre el 1959 i el 1969.

Durant les set dècades d’activitat gràfica de Picasso, a més d’unes sèries amb nom propi i nombrosos llibres il·lustrats, va realitzar un gran nombre d’obres individuals, és a dir, sense unitat temporal, tècnica o temàtica, que són els criteris amb els què una sèrie d’estampes de llur producció s’agrupen sota un nom comú.

Les sèries principals es poden considerar com ara un resum de la seva activitat gràfica: Saltimbanquis (1904-05) és la sèrie formada pels seus primers gravats, que Ambroise Vollard va agrupar per editar-los com a conjunt el 1913, després d’acerar les planxes. Consta de quinze estampes sense unitat de format, i en relació amb els temes dels períodes blau i rosa.

Suite Vollard, gravada entre el setembre del 1930 i el juny del 1936, i editada per Vollard el 1939, està constituïda per noranta-set estampes, més tres retrats de l’editor. Se’n van estampar tres proves sobre pergamí, cinquanta exemplars en gran paper verjurat Montval i dos-cents-cinquanta en paper de petit format.

Suite 347 fou concebuda per Picasso entre el març i l’octubre del 1968, tot utilitzant matrius de diferents dimensions. En aquesta sèrie es distingeixen quatre grups temàtics: La Celestina, Rafael i la Fornarina, el pintor amb els seus models i escenes de circ. A la Suite 157, amb format únic, predominen els temes eròtics. Picasso la va gravar entre el 1970 i el 1971.

La bibliofília forma un capítol important a l’obra gràfica picassiana. Entre els seus principals editors destaquen Ambroise Vollard, Albert Skira i Gustavo Gili. Algunes de les obres literàries que va il·lustrar són d’autors clàssics, com ara Les Métamorphoses d’Ovidi (1930, trenta estampes), Lysistrata d’Aristòfanes (1934, sis estampes), etc.; d’altres són d’escriptors històrics, com ara Le Chef d’Œuvre inconnue de Balzac (1931, tretze estampes i seixanta més set il·lustracions), Carmen de Prosper Mérimée (1948, trenta-vuit estampes), Vingt poèmes de Góngora (1948, quaranta-una estampes), La Celestina de Fernando de Rojas (1968, seixanta-sis estampes), etc. També va il·lustrar llibres contemporanis escrits per amics, com ara Le Chant des morts (1948, cent-vint-i-cinc estampes) i Le sable mouvant (1966, deu estampes), totes dues de Pierre Reverdy, o Le corps perdu (1950, trenta-dues estampes) d’Aimé Césaire, i fins i tot poemes propis, com ara El entierro del Conde de Orgaz (1969, tretze estampes). Però també va il·lustrar obres no literàries com la Histoire Naturel del comte Buffon (1942, trenta-una estampes) o La Tauromaquia (1959, vint-i-nou estampes).

Els principals estudis de l’obra gràfica de Picasso els han fet Brigitte Baer, Bernhard Geiser, i el catàleg raonat el va fer Georges Bloch, i es va editar en quatre volums que ressenyen l’obra gravada i litografiada per períodes temporals (1904-1967, 1966-1969, 1970-1972); el tercer volum està dedicat a l’obra gravada sobre ceràmica.

Les cent-cinquanta-sis publicacions il·lustrades per Picasso, la majoria en solitari i algunes amb altres artistes, estan recollides a Pablo Picasso: Catalogue raisonné des livres illustrés (1983) editat per Patrick Cramer.

Etiquetes: gravador, Picasso

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>