Escriptors i gravadors alhora

Contingut disponible en espanyol.

Al llibre de Donald Friedman, “Y además saben pintar” (Maeva Ediciones, Madrid, 2008), hi trobem representats més de cent artistes dels segles XIX i XX que, alhora, són escriptors. Entre ells figuren grans noms de la literatura com ara William Blake, Victor Hugo, Edgar Allan Poe, Fiodor Dostoievsky, Marcel Proust o Franz Kafka, entre d’altres. Entre ells, n’hi ha de tots els estils i escoles (romàntics, modernistes, pre-rafaelistes, simbolistes, surrealistes, dadaïstes,…). I hi trobem també en aquesta nòmina dual  la pràctica totalitat dels Premis Nobel de Literatura: Yeats, Rabindranath Tagore, Kipling, Winston Churchill, Shaw, Faulkner, Elitis, Günter Grass, Dario Fo i Gao.

Evidentment, no tots tenen el mateix talent. Tot i així, els menys capacitats per a les arts visuals no donen la impressió de valorar menys els seus esforços que els pocs receptors d’un doble do, els que tenen obres als museus. Com és el cas de Hans Arp, de Barlach, de Blake, de Fromentin, de Kokoschka o de Strindberg, per a qui cada nou dia volia dir decidir si l’anaven a passar entre els pinzells o amb la pluma a la mà. En qualsevol cas, hi ha quelcom que tots semblen haver valorat: el plaer de repartir els colors pel paper i per la tela.

I vet aquí algunes frases, una tria de només cuatre, que expressen aquest doble goig:

-“Pintar és meravellós; et fa més feliç i més pacient. No se’t queden els dits negres, com després d’escriure, sinó més aviat blaus i vermells” (Hermann Hesse),

-“Cada cert temps, durant tota la meva vida, he reprès la pintura, perque em proporcionava un tipus de gaudi que les paraules mai no em poden donar. Potser el gaudi de las paraules aprofundeixi més i per aquesta raó és més inconscient. Sens dubte, el goig conscient és més fort a la pintura” (D.H. Lawrence),

-“Durant mig segle vaig escriure en blanc i negre, i ara fa quasi deu anys que escric en color sobre la tela” (Colette), i

-“Dibuixar només és una altra manera de mecanografiar les línies” (Jean Cocteau).

Tot i que la frase més rodona sobre el particular potser sigui la d’Ezra Pound: “Si allò que cerquem és forma i color, acudim a la pintura o pintem un quadre. Si allò que busquem és forma sense color, i en dues dimensions, serà el dibuix o el gravat, allò que ens interessi. Si busquem forma en tres dimensions, serà l’escultura. Si cerquem una imatge o una processó d’imatges, serà la poesia. Si és so pur, la música”.

En l’ampli camp de la dualitat escriptor-artista, m’agradaria ara centrar-me en aquells escriptors que han fet del gravat el seu camp d’expressió plàstica. Són molts? Són coneguts? Doncs n’hi ha bastants i prou coneguts. Només als segles XIX i XX podriem destacar a Rafael Alberti, William Blake, William S. Burroughs, Jean Cocteau, George Du Maurier, Johan Wolfgang von Goethe, Edmond de Goncourt, Jules de Goncourt, Günter Grass, Eugène Ionesco, Alfred Jarry, David Jones, Jack Kerouac, Edward Lear, Lucebert, Henry Michaux, Bruno Schulz, Robert Louis Stevenson, William Makepeace Thackeray, Mark Twain i Kurt Vonnegut. Una impressionant llista de 21 personatges, entre els quals destaquen especialment alguns dels grans noms de la literatura moderna. Una altra senyal, d’altra banda, de la vitalitat del gravat en la història de l’art modern i contemporani. És a dir, també amb aquests exhimis exemples podem continuar parlant de la permanència del gravat.

Tal i com indica John Updike, a l’Epíleg de l’obra esmentada, “el gust per a posar taques negres sobre un paper blanc és comuna a escriptors i a pintors (i, hom podria afegir, als gravadors). Abans de l’aparició de la màquina d’escriure i, ara, del processador de textos, pluma i tinta eren allò amb que cadascú pintava dibuixos i lletres; James Joyce, que encarregava a d’altres la feina de passar a màquina els seus manuscrits, deia que li agradava la sensació de les paraules fluïnt pel canell”.

Prenem la ideia: perquè no programar una exposició d’escriptors-gravadors? Em sembla que tindriem sensacions que ens fluïrien per tots els racons del nostre cos i de la nostra sensibilitat. M’hi apunto! Algú més s’hi apunta? Seria un magnífic exemple de transversalitat i d’enriquiment entre diferentes manifestacions de la cultura. La cultura, en general, en sortiria ennoblida i reforçada i, em sembla, que podria ser un senyal de vitalitat i es podria dissenyar una mostra que tindria la capacitat d’interessar molts públics i molt diversos. Hi torno: Fem-ho?

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>