A qui beneficien les subvencions?

Al meu entendre, en política cultural només hi ha una logica legítima: la de l’extensió.
Hi va haver un temps que les coses anaven d’una altra manera. Als anys 70, la política cultural s’adreçava al conjunt de la societat, tant a Allemanya com a França. Es volia que l’oferta fos accesible per a tothom. Tothom hi havia de poder participar i desenvolupar-se. El concepte clau d’aquells temps era l’emancipació. Retrospectivament, podem dir que l’oferta ja existeix ara. El nombre d’institucions s’ha quasi duplicat en relació al 1980. aquesta parte del programa està doncs acabada.
Pero resulta que aixo grinyola a nivell de la participació. Aquesta resta estable, en el conjunt dels països europeus, al voltant del 10% de la població, que és la que freqüenta els grans espectacles o exposicions subvencionades. Aquest és un fet corroborat per les estadístiques (veure “Der Kulturinfarkt” de Dieter Haselbach, armin Klein et alii, o “Les Pratiques culturelles des Français à l’ère numérique”, ‘Le Monde’, 14/10/2009).
Aixo grinyola també a nivell de l’economia de la cultura. L’art vol passar per ser el contrari del comerç, l’art no vol estar subjecte a la demanda. Ningú no és hostil a l’èxit pero no sembla bé d’anar-lo a buscar. Voler vendre béns culturals, voler tenir en compte el mercat, se’ns diu que no té res a veure amb l’art. La conseqüència d’aquest cisma entre el món de l’art, entre el món de la cultura en general, i el mercat, és que la majoria de les subvencions que es donen es concentren en poques institucions artístiques que tendeixen a delimitat molt la seva zona. Sens dubte aixo ha permès molts descubriments artístics i l’aparició de molts talents.
Pero en el camp clàssic de l’art, aixo ha conduit a un culte de les ‘estrelles’ alimentat pel diner dels contribuents, la qual cosa ha bloquejat la innovació dels programes. I al revès, la política no s’ha preocupat de desenvolupar conceptes que haurien permès d’ajudar l’economia de la cultura. Els programes de la Unió Europea, d’altra banda, no són de gran ajuda: des del punt de vista de l’economia de la cultura, ja fa molt temps que Europa es troba al vagó de cua, darrera continents més dinàmics.
Tenim a Europa una activitat cultural rica i productiva pero cap indúqtria de la cultura que sigui capaç de proposar esdeveniments estètics interessants en un món globalitzat. El que el 90% de la població europea consumeix, aquesta part de la població que no freqüenta els temples subvencionats de la cultura, ve de fora del nostre continent.
Vet aquí els problemes que hem heretat. A aixo li cal afegir que estem immersos en un procés de canvi liderat per la digitalització numèrica. Aquesta fa surar noves formes de producció artística i una nova forma de recepció cultural. La qual cosa comporta l’establiment de noves relacions d’individu a individu, de l’individu respecte de les institucions i d’institució a institució; aixo presuposa també que moltes institucions esdevenen obsoletes.
Aquests tres punts (nivell de participació baix, absència d’una autèntica economia de la cultura i digitalització) han portat a alguns autors (com, per exemple, Pius Knüsel o Stephan Opitz) a proposar l’eliminació de la meitat d’institucions culturals existents per tal de poder desenvolupar amb els fons així alliberats d’altres camps culturals i també els ha portat a afirmar que una política cultural orientada cap al futur ha d’adaptar-se definitivament a una època ‘post-institucional’.
El que cal, probablement, és un compromís de les administracions públiques en tots els camps propers a l’objectiu inicial i que era el de la cultura per a tothom:
1. reduir a una part congruent la cultura amateur;
2. una forta economia de la creació, cosa que vol dir molt més esperit d’empresa en la gestió cultural per tal que la cultura es pugui auto-finançar a llarg termini i oferint una contribució real al valor afegit. Aixo cal integrar-ho en tota la cadena de creació de valor, que va des de l’obra d’art fins que aquesta arriba a casa del client/consumidor/amateur. Es aixo justament el que la numeralitzacii la informàtica ofereixen com a noves perspectives;
3. una formació artística que sigui propera de la realitat i del públic, i on les ‘spin-off’ i els derivats podrien ser els germens de la indústria cultural;
4. una educació multicultural i nulti-disciplinària dels joves;
5. seria també interessant que les grans cases que es distingeixen d’entre les institucions culturals estiguin dotades de mitjans suficients per a poder realitzar la seva missió a llarg termini, pero tenint ben present que la majoria del consum cultural es farà a casa, o de manera nomada.
Amb aquestes línies, el que m’agradaria és donar alguns elements de reflexió per tal de permetre a la polótica el repensar els privilegis de les institucions i els rituals de les dotacions. El que és segur és qu ja s’ha construît prou i que el sistema cultural ha arribat al seu punt màxim d’expansió, ara ens cal tornar a pensar en l’individu.

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>