La banyera

El 21 d’octubre de 2011, creient fer-ho bé, una dona de fer feines del museu de Dortmund va retirar la pàtina ronyosa d’una banyera en cautxú i situada sota planxes de fusta apilades. Malauradament, o no, la banyera en qüestió era una instal.lació, una obra d’art assegurada en 800.000 euros, que el seu autor, Martin Kippenberger, havia titulat “Quan les gotes d’aigua comencen a caure del sostre”.

No és la primera vegada que una dona de fer feines comet una ‘massacre’ d’aquest tipus per decisió pròpia. Si fem cas dels diaris, ja el 1986, ‘Fettecke’ (Racó greixós), un terró de mantega enganxifós de l’artista alemany Joseph Beuys, instal.lat al museu de Dusseldorf, també havia estat ‘netejat’.

En realitat, tragèdies d’aquesta naturalesa passen tots els dies, i a cada moment, en el gran museu del món. Quantes potencials obres d’art han conegut el mateix destí que ‘Fettecke’?

Si la destrucció de la banyera de Kippenberfer fos realment una catàstrofe, el nostre dia a dia seria una hecatombe en la que cada petita victòria de l’higiene comportaria una nova víctima…Fem-nos, doncs, a aquest propòsit, dues preguntes:

1) Quina diferència hi ha, a part del fet que la primera està en un museu, entre la banyera de Kippenberger (allò que en direm la banyera K) i la nostra pròpia banyera (que en direm la banyera X)?

2) Si admetem que la banyera de Kippenberger és una obra d’art, perquè la seva destrucció és menys greu que la laceració de la Joconda, fins i tot per als defensors més ardents de l’art contemporani?

Hi ha, al meu entendre, tanta diferència entre la banyera K i la banyera X que entre els dos exemplars d’una mateixa idea que les situa com a béns particulars. De fet, podriem dir que la banyera X està encara lligada al règim de cosa útil del que el gest de l’artista ha deslliurat definitivament a la banyera K. Però si només n’hi hagués prou en no servir per a res per a ser una obra d’art, tot allò que pel seu ús  ha quedat superat entraria sense problemes a un museu. Si fos suficient el fet de treure a un objecte la seva utilitat per tal que despertès l’interès desinteressat que sentim davant d’una natura morta o d’una escultura en marbre, arribariem a un moment en què produiriem més obres mestres que deixalles…

Potser és el cas. Potser, embargats per la rutina, hem perdut el gust de mirar, de sentir, d’entendre i el gust de provar… I si, tot especulant sobre la reversibilitat dels hàbits i decidint-se a tractar el banal com si fos únic, l’art contemporani tingués la gran virtut d’obrir-nos els ulls? Doncs, estaria bé.

Però resulta que, al meu entendre,  l’inútil és una condició necessària però no suficient per a la creació artística. No n’hi ha prou d’aturar-se sobre allò que no serveix per a res per a presentar davant de tothom el fet de la seva presunta excepcionalitat, com no n’hi ha prou de santificar les emocions per a fer-ne una novel.la, ni de donar opinions per a fer un assaig, ni d’expressar-se per a ser un artista. Però com que l’art contemporani ha quedat reduït, com diu Jean Clair, a “un idiotisme que expressa els capricis infantils d’un individu que es creu que no deu res a ningú”, resulta que aquest art s’ha convertit en el teatre d’una sorprenent inversió de les coses de manera que acaba sent més fàcil ser ‘artista’ que espectador.

L’hermetisme i l’elitisme que caracteritza l’art contemporani li venen, paradoxalment, d’una democratització del gest de l’artista el qual, remplaçant el talent pel fet d’expulsar de forma a vegades abrupta allò que porta en ell, sembla dispensat de qualsevol esforç, començant per l’esforç d’intentar ser inteligible. Quan tothom pot esdevenir artista, l’art no s’adreça a ningú. L’art contemporani és una mena de ‘realisme democràtic’ nascut del descarrilament de la igualtat de drets en equivalència (imaginària) dels talents.

Quan l’art fingeix la substitució de l’imaginació per la sensibilitat fins al punt de posar sota vidre (o al buit) els objectes de la vida quotidiana, el seu geni esdevè quelcom que es pot llançar. I llavors no deixa de ser natural que hom pixi a l’urinari de Duchamp o que hom netegi la banyera de Dortmund, perquè tant l’un com l’altre han estat fets per a això. I no deixa de ser sublim que una dona de fer feines, com el nen que posa de manifest a la cort que el rei és nu, hagi près, amb bona fe, una banyera per allò que és, és a dir, una banyera.

Les produccions d’art contemporani demanen de ser tractades com els objectes que són. Si hom els protegeix, els mata. Aquells que pensen el contrari juguent a l’hora als taulers del comerç i de l’especulació, sense haver arribat a comprendre la força d’un art que museifica la quotidianeïtat no per a fer-nos-en sortir sinó per a submergir-nos-hi.

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>