La cirereta del pastís

La finalitat de la decisió en l’àmbit de la política té com a objectiu l’elaboració de polítiques publiques o, dit d’una altra manera, de marcs institucionals que fixin les regles de joc. Aquestes regles, com és natural, pressuposen una anàlisi prèvia de la realitat, es busquen les causes del problema, si existeix, es calcula el seu impacte real en l’agenda pública i s’assenyalen les posibles vies per a solucionar-ho.

Si s’obre, doncs, el debat sobre el finançament de la cultura, i de les arts en particular, caldria abans comptar amb estudis aprofundits dels models actuals de finançament, les seves posibles carències i limitacions, fer un recull de l’existència de models i experiències existents en el nostre entorn geográfico-polític i que puguin ser d’interès i/o transposables, , si es presenta un nou model caldrà descriure les seves eventuals aventatges, establir quines serán les mesures de transició o d’acompanyament per a l’adopció d’aquest nou sistema, els procesos de consulta a tots els sectors implicats (i tots, aquí més que mai, vol dir tots: gestors del sector públic de la cultura, agents del sector privat, organitzacions representatives, etc.),…

Allò que no ens podem permetre és que el debat no es produeixi o que tots els agents eventualment implicats no hi participin o es faci un simulacre de participación o que el debat es basi en la repetició d’una sèrie de llocs comuns.

Però si allò que es proposa és un sistema mixt de finançament de la cultura (amb responsabilitats i drets tant del sector públic com del sector privat) potser caldrà començar per reconèixer que el règim impositiu fiscal no ha tingut, ni probablement tindrà, un pes determinant en la balança de motivacions dels eventuals donants. De fet, la tan cops posada com a exemple generositat anglo-saxona , no té com a socle els incentius fiscals (per generosos que siguin i per afavoridors que hagin estat per a les grans fortunes), sinó una sèrie de factors, entre els quals podriem assenyalar: l’existència d’una cultura i d’un exercici de la política que han incentivat el protagonisme de la societat civil; una col.laboració, sense estèrils a priori, entre el sector públic i el sector privat en l’àmbit cultural, sense mirar-se un a l’altre per sobre de l’espatlla; i per un conjunt de practiques dirigides a impulsar la transparencia, el bon govern i el rendiment de comptes de totes les institucions, entitats i agents.

De tota manera, cal assenyalar que el mecenatge privat no té un pes tan important als països europeus, com a vegades se’ns vol fer creure i que, de cap manera, no es pot prescindir del gran paper que juga i haurà de jugar el sector públic. Sobre la primera consideració, només cal analitzar les xifres que podem trovar a l’informe titulat “Fomentar la inversión privada en el sector cultural”, publicat pel Parlament Europeu el juliol del 2011.

En aquest informe podem llegar que “la tendencia a exagerar el potencial del suport privat com a alternativa al suport públic és controvertida, perquè els fons privats están disminuïnt ràpidament durant el periode de crisi i moltes conclusions confirmen que existeix una correlació positiva entre les funcions de l’Estat i de la inversió privada en el món cultural”. I efectivament, el mateix informe posa com a exemple el Regne Unit, on tot i que encara es pretén que el finançament de la cultura és una ‘economia de tres peus’, en la que cada part aporta un terç dels ingresos, en realitat, el finançament públic representa de mitjana el 53% dels pressupostos, els ingresos propis un 33% i la inversión privada un 15%.

Em sembla que ningú pot estar en contra de millorar el tractament fiscal de les inversions privades en activitats artístiques i culturals, però aquest ‘aggiornamiento’ fiscal per tal d’incentivar les inversions privades no hauria de servir, al meu entendre, com a excusa per tal que el sector públic aprofiti per a disminuir la seva part d’inversió ni per a que claudiqui de les seves responsabilitats bàsiques.

Si tornem a prendre com un posible model el Regne Unit,veurem com el diari ‘The Guardian’ va analitzar recentment els retalls del Govern britànic al pressupost de cultura i el rol del mecenatge. La periodista Charlotte Higgins va entrevistar a decenes de mecenes per tal de conèixer les seves opoinions respecte de si la filantropía podía salvar les arts. La resposta dels entrevistats fou pràcticament unànim: nosaltres només som la cirereta del pastís; podem financiar els projectes innovadors que els organismes del sector públic no poden arriscar-se a donar suport, però les administracions tenen l’obligació de proporcionar el pastís. Un pastís fet d’equipaments, personal, infraestructures, programes,…

El sector privat ha de ser la cirereta del pastís, però ja se sap que molt sovint es menja pels ulls, i que molts ulls van directament a la cirereta…Compte entre tots a no trencar els ous abans d’hora! No fos cas que la cirereta fos més gran que el pastís.

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>