L’art, el llibre i Umberto Eco

L’any 2009, Umberto Eco fou invitat pel Museu del Louvre a participar en un programa que comprenia una exposició, conferències i concerts. Eco va construir aquest programa al voltant de la noció de llista, un tema que es pot situar en la frontera entre la literatura i la pintura.

Preguntat sobre si hi ha més formes d’expressar aquest vertigen de la llista en la literatura que en la pintura, Eco va respondre que cal ser realista, perquè la pintura te sempre un límit físic: el marc del què no es possible sortir. I a més, afegia que cal estar davant del quadre per a poder mirar-lo. Mentre que, per contra, després de llegir un poema, pots deixar el llibre i continuar somniant, perquè les paraules continuen ressonant dins del teu cap.

Però també cal considerar que si prenem l’exemple de l’il·lustrador Gustave Doré, un artista que segons Umberto Eco és bastant més important d’allò que la gent creu, quan va representar el Paradís del Dante, se’n va sortir millor que el propi poeta. Dante va mostrar la seva incapacitat per descriure la multitud dels àngels i, com que no sabia cóm fer-ho, va emprar la fórmula de l’inefable. Doré va intentar millorar-ho i va acabar donant una idea certa d’aquesta multiplicitat de benaurats i de la sensació de vertigen. Els representa sense delinear unes línies precises, com uns llums que es suporten entre ells, i que no es poden situar, de manera que el gran gravador va esdevenir psicodèlic en la seva obra!

Gustave Doré, “El Paradís” de la Divina Comèdia de Dante, aiguafort, 1861

És a dir, i segons el parer d’Umberto Eco, no hi pot haver un posicionament rígid pel que fa al poder de l’evocació i del somni. Tan la literatura com les arts visuals poden ser útils per tal d’arribar a aquest propòsit, i això dependrà del grau d’implicació i de la capacitat de permetre somniar, de la invitació a fer-ho.

D’altra banda, també podem preguntar-nos quines són les relacions que Umberto Eco confessava tenir amb les arts plàstiques. En una entrevista que li va fer Axelle Corty (Connaissance des Arts, nº 676, novembre 2009), afirmava que era com a novel·lista que les seves relacions amb les arts plàstiques li semblaven més interessants. I afegia: “En les meves novel·les, practico molt l’ekphrasis, una tècnica retòrica que s’utilitzava molt a l’antiga Grècia, i que consisteix en descriure una obra d’art d’una manera molt precisa i detallada. De manera que hi ha obres antigues que s’han perdut i que només podem conèixer a través d’aquest biaix.  

A ‘La illa del dia d’abans’, que és una novel·la que es desenvolupa al segle XVII, encasto unes descripcions que en realitat són les dels quadres de Vermeer o bé dels de La Tour. I no em sembla que calgui que el lector se’n doni compte. Veritablement fer-ho així representa una diversió per a l’autor i representa també una garantia de què descriu alguna cosa que realment està relacionada amb l’època que descriu.

En realitat, em sembla que es un magnífic tipus de procediment, sobretot si l’autor escriu una novel·la històrica”.

Umberto Eco era un home a qui li agradava perdre’s pels museus, uns museus civilitzats que han de permetre asseure’s, beure, reposar, comprar llibres, remenar publicacions, circular, ser guiat,…Perquè els museus somorts, on hi ha un quadre al costat de l’altre i cap espai per a socialitzar, només són literatura (de la dolenta) i font de jeremiades, tot i que això pogués plaure  a aquells que consideren que els museus encara haurien de ser espais reservats per als estetes. O els museus tenen vida, i on hi ha vida hi ha conflicte i capacitat de resoldre’l, o seran mausoleus amb ‘ploraneres’ incloses (entre els quals, i de manera destacada, alguns sempiterns professors universitaris que no hi porten mai als seus alumnes, no fos cas!).

Etiquetes: Art, Llibre, Museus, Umberto Eco

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>