L’Europa dels 30.000 museus

L’Europa dels 30.000 museus

Europa és per antonomàsia, o si més no així s’entén comunament, el continent de la cultura. El Vell Continent atresora riqueses culturals de tot tipus: obres arquitectòniques de primera magnitud (Versalles, la Catedral de Lleó, la Basílica de Sant Francesc a Assis, etc., etc.), sales de concert singulars (Palau de la Música de Barcelona, el Concertgebouw a Amsterdam, la Scala de Milà, etc., etc.), o edificis o conjunts urbans que són Patrimoni de la Humanitat, segons declaració de la UNESCO (ciutat hanseàtica de Lübeck, centre històric de la ciutat de Salzburg, ciutat vella de Dubrovnik, etc., etc.),…

Però Europa atresora també el major llegat en pintura, escultura, gravat i fotografia de tot el món, tant en les seves col·leccions privades com en més de 30.000 museus…

Aquesta magnitud de tresors, aquesta quantitat ingent de museus fa que hom s’hagi de qüestionar, i els poders públics especialment, respecte de la utilitat de noves estructures museístiques. Però si el projecte és sòlid, amb un discurs i peces interessants, i unes infraestructures socialment i econòmicament viables, sembla clar que cal obrir nous espais per al gaudi i el coneixement dels ciutadans i dels visitants. 

Aquesta digressió té sentit perquè quan sembla que anem de cap a confrontar-nos en el conjunt d’Europa a noves polítiques d’austeritat i a fer un viratge cap un liberalisme econòmic desacomplexat, farà més falta que mai subratllar el valor de la cultura (i dels museus en particular) com a font de cohesió social, com a generadora de riquesa (moral, espiritual i econòmica) i com a element d’estabilització de tendències, que poden arribar a ser molt agressives, com hem tingut la desgràcia de comprovar en el nostre passat multisecular.

Però de senyals d’alarma no en manquen. Sembla que a la mateixa França podrem veure cóm en un futur no molt llunyà el pressupost del Ministeri de Cultura se situarà per sota del crític 1% del pressupost global. I, quan això passi, no serà suficient enrecordar-se de les paraules d’Audrey Azoulay, actual ministra, en el sentit que “la cultura representa la única resposta a llarg termini a la violència i a la crisi que travessen el nostre país”, perquè no creiem que els detractors dels museus s’acontentin amb això. Uns detractors, avui en dia amagats només a mitges, que ens recordaran contínuament el cost, la futilitat i la inseguretat dels museus, sense que siguin capaços de proposar, òbviament, res que pugui ajudar a revertir aquests hipotètics punts febles.

Seguint amb un exemple del mateix país, Catherine Millet constatava en un editorial de la revista Art Press, que ella mateixa dirigeix, i que portava el provocador títol de “Il était une fois, le Centre Pompidou” (Era una vegada, el Centre Pompidou), que el paper que aquesta institució havia tingut cap a finals dels anys 80, un paper molt important en la història de l’art, un paper internament i externament assumit i que va influir de forma determinant sobre la pròpia història de l’art contemporani, s’havia evaporat. Fins al punt que aquest mateix Centre Pompidou no ha previst cap acte cultural significatiu per a commemorar els 40 anys de la seva obertura (el 1977),…Els fastos es limitaran a ventilar una mica els fons de la col·lecció, presentant-los en diferents llocs de França…Arribats, doncs, a aquest punt, i d’acord amb la pròpia Catherine Millet, resulta forçós constatar que el rol importantíssim que França havia tingut en matèria cultural, gràcies a institucions com els grans museus, ha desaparegut a efectes pràctics.

Si això succeeix a França, que es considera (o s’ha considerat) far de l’art i de la intel·lectualitat, sembla obligatori preguntar-se, ¿quina política hem de preconitzar per als nostres museus? ¿Què significa i quin paper han de jugar uns hipotètics nous museus? ¿L’ecosistema museístic europeu està sobredimensionat? ¿Cal que s’estableixi un sistema de priorització dels museus destacant allò que caldrà conservar de totes, totes? ¿Quin paper han de jugar els col·leccionistes per a poder continuar alimentant els museus? ¿Quines activitats de mecenatge cal que siguin privilegiades, sota quines condicions i amb quines seguretats i retorns? Moltes preguntes i potser, avui per avui, poques respostes, però les respostes que es vagin donant han d’ajudar-nos a repensar les diferents funcions museístiques de les nostres catedrals laiques, que poden passar mals moments en el futur, ja sigui per possibles retallades degudes a crisis financeres (o pressupostàries) o per unes polítiques de rendibilitat econòmica curt-terministes.

Etiquetes: crisis, Europa, França, Museus

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>