Què és l’objecte de la nostra mirada

Avui en dia no existeix una definició precisa sobre què s’entén per art, i això és així des de finals del segle XIX quan els cànons van ser posats en discussió. En el món antic, el món dels grecs, a l’art l’anomenaven ‘techne’, de manera que feien servir la mateixa paraula per a denominar la ‘tècnica’ i ‘l’art’. D’això pot deduir-se que d’alguna manera l’art era tots els oficis. Però a partir del Renaixement l’art es va anar centrant en determinades activitats com ara la literatura, les arts visuals, la música, l’arquitectura, etc. I, per tant, és a partir d’aquest moment fundador que podem establir què significa l’art: l’art és la recerca de la bellesa o d’una determinada qualitat estètica. Avui en dia, però, poden trobar-se tantes definicions d’art com interlocutors hom pugui tenir…

Per tant, potser el lector jutjarà interessant que doni una definició d’allò que per a mi significa l’art. Al meu entendre, l’art és tot allò que està lligat a un llenguatge universal, però també allò que, d’alguna manera està lligat a la captació dels signes de cada època, sempre que siguin capaços de transcendir-la i de portar-nos cap a l’anàlisi i la confrontació amb els grans interrogants de la condició humana.

És a dir, podríem establir que l’art té dos plans que es combinen i es juxtaposen: un pla circular que va repetint sempre les mateixes preguntes relacionades amb la condició humana (què, perquè, cóm i quan estem aquí) i un altre pla lligat a les qüestions de cada època en el que poden donar-se determinades respostes en funció dels llenguatges, de les modes, de les sensibilitats i dels neguits del moment.

Auguste Rodin afirmava, i ho comparteixo, que l’art és la missió més sublim de l’ésser humà, ja que és l’exercici del pensament que busca comprendre el món i fer-lo comprendre. L’art, doncs, ha d’inspirar una trobada, un ressorgiment, i també ens ha d’incitar a descobrir i a admetre noves manifestacions; perquè és una eina al servei del xoc estètic, del xoc ètic i, també, del xoc espiritual. En aquest sentit, considero que l’art implica un treball constant per tal d’elaborar una construcció intel·lectual i estètica capaç de produir moments d’íntima satisfacció, d’estímul i de goig.

És també en aquesta línia que entenc que l’art ha de tractar d’expressar totes les passions humanes, ja siguin positives, negatives, virtuoses o visionàries…perquè totes les passions són un producte genuïnament humà, consubstancialment humà.

 

I tot això, com ja hem dit abans, ve de lluny. Quan Aristòtil va voler definir la cultura grega ja va fer una síntesi respecte de què és l’art, i deia que l’art ens pot portar vers els abismes més profunds de la condició humana i de l’existència i, al mateix temps, a través del mateix xoc que provoca el viatge artístic, a la catarsi, la teràpia i la curació. Entenent aquest guariment més en un sentit intel·lectual, afectiu i moral que no pas en un sentit purament físic.

Llavors, arribats a aquest punt, potser seria legítim plantejar-nos quina és la utilitat de l’art. I també trobaríem tantes respostes com interlocutors.

Per a mi, és evident que l’art té una utilitat, perquè sinó, no hauria estat present en la història de l’evolució humana des dels seus orígens. De fet, l’art per si sol representa molts valors: l’expressió i la capacitat de fer-ho, la crítica, la bellesa, la creativitat, l’educació, la identitat,…És per això que l’artista es mostra mitjançant la seva obra i busca produir l’emoció estètica. Però és que, a més, a través de l’art, el creador pot generar sentiments i fer pensar sobre una diversitat de valors. Per això, les temàtiques de les obres d’art són il·limitades, de la mateixa manera que ho són les reaccions que les obres poden generar.

En aquesta mateixa línia, si contemplem l’art com a element de teràpia, aquest pot esdevenir una eina interessant per tal de fer augmentar la nostra resiliència i la nostra autoestima i per a superar estancaments emocionals, cognitius o de cohesió social. I, en determinades circumstàncies, pot contribuir a accelerar determinats canvis socials.

Totes aquestes funcions de la creació artística es queden, sovint, en un segon pla perquè quan hom contempla una obra d’art acostumen a imposar-se, de forma preponderant, els nostres gustos personals. Massa sovint el debat es centra en un m’agrada/no m’agrada o en un bonica/lletja, massa esquemàtic. ¿La gràcia d’una obra d’art consisteix en ocultar un missatge no explícit o la seva desgràcia rau en quedar-se per sempre més incompresa pel gran públic? No tinc la resposta i, per això, em sembla tant urgent tornar a revaloritzar la pedagogia artística, no només des de la teoria, sinó bàsicament des de la pràctica, i fer-ho ensenyant una cosa, tan senzilla i tan complexa alhora, com és aprendre a mirar. Mirar l’art que tenim i podem gaudir tant en els murs dels museus i galeries d’art escampades per bona part del territori, com l’art present en tallers, façanes, places o parets de les nostres viles i pobles.

Etiquetes: Art, artistes, mirada, pedagogia

Un comentari

  • Pep Puig Mestres16 Feb, 2017 a las 11:32 am
    Reivindicar la pedagogia "d'aprendre a mirar" em sembla la manera més lúcida de contribuir al gaudi de l'Art desde l'observació i desde la pròpia pràctica. Gràcies per la reflexió. La difondré entre els meus alumnes.

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>