Mediterranisme?

Potser m’ho sembla a mi, però considero que el terme ‘mediterranisme‘ s’empra molt poc. No es tracta de l’esperit dels Jocs del Mediterrani (que tants mal de cap porten a Tarragona, tot i que s’ho agafessin amb tanta il·lusió) ni és l’extint, i absolt, Festival de la Cançó del Mediterrani (amb Raimon, Serrat o Salomé, per exemple), sinó d’un moviment artístic i de pensament, bàsicament, del primer terç del segle XX, que avui és força desconegut.

Tot i que parlar de mediterranisme en la cultura és una mica imprecís, em sembla clar que quan s’empra aquest mot, s’associa instintivament amb la llum, el volum, la corporeïtat, la serenitat, l’ordre, l’equilibri…amb Grècia i Roma, i amb el classicisme. Però si ens hi fixem, aquest mediterranisme no coincideix exactament amb la Mediterrània geogràfica, de fet, es refereix només a la conca mediterrània cultural del nord.

Per als mediterranismes històrics (el neoclàssic, el romàntic, el dels primers vint anys del segle XX), el Mediterrani era la cultura antiga, era Grècia i Roma, i era un paisatge: l’arc que va de Gibraltar a Grècia. El mediterranisme del vessant africà de la conca (Egipte i Tunis, per exemple) era exotisme, i en bona mesura encara ho és, des del punt de vista cultural.

El nostre mediterranisme, el mediterranisme tal com s’ha entès i l’entenem té alguna cosa de retorn a la casa pairal. Una casa pairal confortable però, per definició, limitada. De la conjunció del naturalisme i de l’arcaisme en va sortir el mediterranisme, un corrent estètic matisat a cada lloc segons les pròpies peculiaritats. Per a Catalunya fou una estètica fundacional, per a França el retorn a la calma i a l’ordre després del desordre dels ismes i de la Gran Guerra, per a Itàlia el fonament d’un imperialisme totalitari…

Sigui com sigui (i ja és!), el mediterranisme no fou mai un corrent artístic realista. No buscava descriure la realitat tal com és sinó construir una realitat ideal, que fos capaç de ser convertida en mite. Cercava una visió historicista i triada d’un passat que es volia recuperar o bé d’unes virtuts que es volien reinstaurar. Sempre però amb aquesta idea de retorn…

I parlar de mediterranisme vol dir parlar de mediterranismes, perquè han estat diversos al llarg del temps: des del neoclàssic i el romàntic al feixista, tots han fet lectures “adients” del fenomen clàssic, d’aquesta suposada arcàdia mediterrània.

Des del pal·ladianisme anglès a l’italianisme de Goethe, a la Grècia de Hölderlin, o al Bosc Sagrat de Puvis de Chavannes, tot han estat mediterranismes. I al mediterranisme hi caben des de la Mediterrània de Maillol a Luxe, calme et volupté de Matisse, des del classicisme d’Eugeni d’Ors als frescos de Torres-García, des d’Els fruits saborosos de Josep Carner a les escultures d’Enric Casanovas, des de la Nausica de Joan Maragall a l’Athenea de Rafael Masó, des de la Cala Forn de Joaquim Sunyer a les Elegies de Bierville de Carles Riba, per citar només uns quants exemples ben diversos. Però en qualsevol cas estem davant de lectures diverses i variades marcades per la necessitat personal, d’élite o de poder, de confrontar-se a la tradició clàssica grecollatina.

Henri Matisse's Luxe, calme et voluptÈ (Luxury, Calm and Pleasure) was painted in the summer of 1904 at Paul Signac. The MusÈe d'Orsay (The Orsay Museum), housed in the former railway station, the Gare d'Orsay, holds mainly French art dating from 1848 to 1914, including paintings, sculptures, furniture, and photography, and is probably best known for its extensive collection of impressionist masterpieces by popular painters such as Monet and Renoir. Many of these works were held at the Galerie nationale du Jeu de Paume prior to the museum's opening in 1986.

Henri Matisse’s Luxe, calme et volupté (Luxury, Calm and Pleasure)

Però potser arribats a aquest punt convé recordar la màxima de Michel Tournier: “Gardez-vous de la pureté, c’est le vitriol de l’âme” (Compte amb la puresa, és el vitriol de l’ànima). El mediterranisme que es somniava i es volia pur, es va anar poc a poc contaminant a mesura que una falsa concepció del realisme (un realisme basat en una realitat diferent de com ella és) va anar envaint l’art. Aquesta pèrdua de puresa del mediterranisme potser el va salvar per extinció o potser el va condemnar per contaminació, una contaminació que va derivar cap a la foscor i el desordre. Cadascú jutjarà.

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>