Museu d’art contemporani?

En el marc de la bombolla cultural que s’ha viscut a casa nostra, exemplificada en una munió d’infraestructures que no se sap massa bé per a què serveixen, quins plans d’accions o de viabilitat tenen o cóm es finançaran, els museus d’art contemporani ocupen una posició força destacada. N’hi ha molts; sovint són petits; alguns estan situats en capses magnifiques, llampants, però buides per dintre; i la majoria no tenen massa clar cóm encarar el futur un cop pasada l’eufòria constructora i inauguradora. El cava va perdent l’escuma, s’ha escalfat de tant tenir la copa entre les mans i les bombolles están a punt de desaparèixer: l’alegria contagiosa s’ha esbravat.

Amb o sense bombolla, potser seria interessant preguntar-nos si la unió dels mots museu i art contemporani no és una contradicció per se, si no és una contradicció en els termes.

L’art del moment, l’art contemporani, està basat en la confrontació amb l’originalitat, i cal admetre que tot allò que és contemporani no és necessàriament original. Hi ha molta repetició i adaptació però poca ruptura o innovació. Goya o Picasso foren originals, però no podem dir que molts d’altres artistes ho fossin o ho siguin…Alguns artistes joves es consideren originals pel que fa a la seva creació però en realitat no ho són: i no ho són perquè manquen de bases de coneixement, perquè si haguessin estudiat o apreciat millor el treball dels seus predecesors sabrien sobre què o en què aporten un plus, o admetre-ho si no és el cas. El desconeixement, l’ignorància volguda o, simplement, la no confrontació, la mandra Intel.lectual, fan que hom es consideri original quan no ho és.

En aquesta línia cal constatar el valor precari de l’art contemporani, perquè senzillament hi ha una qüestió de manca de perspectiva. A part, hi ha en alguns casos una “espectacularització” força considerable, un show que és sostingut per alguns mitjans de comunicació i per alguns crítics d’art, que són per la seva banda sol.licitats per tal d’amplificar l’espectacle. Amb el problema afegit que, en no pocs casos, la comunicació passa, o només passa, pels preus record i pels esdeveniments llampants o cridaners. I aquí encara caldria afegir les connivències reals entre artistes-galeristes-cases de subhastes-medias-crítics d’art-museus-grans col.leccionistes que fan una mena d’embolica que fa fort per tal d’engreixar els preus i els mercats. Una altra bombolla.

En materia d’art, també, hi ha fenòmens d’especulació, de creació artificial de preus, de connivències públic-privat, de combinacions…a algú li sonen aquests termes en d’altres àrees d’activitat? Davant d’aquesta situació, és válid el model de museus d’art contemporani (on més d’un col.leccionista, públic o privat, s’hi enganxarà els dits i els diners perquè només estem parlant d’hipotètics valors de futur) o cal parlar de centres d’art contemporani lliurats a la presentació d’obres d’artistes vius? Què en farem d’aquí 20 anys d’algunes obres, instal.lacions, etc., que resultaran no ser originals i que ja no seran contemporànies? Cóm, quant, qui i quan s’hauran gastat, també en aquest àmbit, els diners públics? Cal subvencionar infrastructures, tot just per tal que continuïn obertes, o cal ajudar al mercat real dels artistes? Un museu d’art contemporani será una mena de ball permanent? El concepte de museu no implica l’establiment d’un determinat canon format pel pas del temps i l’afinament de les percepcions? I si, si més no, hi penséssim tots plegats una mica?

Etiquetes: Art contemporani, Museus

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>