No són progressistes

A l’article de la setmana passada, titulat “No són conservadors”, intentava descriure una sèrie de tics i d’accions que delaten que a Europa, en general, no estem davant d’unes polítiques conservadores sinó més aviat dirigides per uns retrògrads, i que això resulta encara més evident, al meu entendre, a Espanya.

També és cert que ja en aquell article destacava que també podem trobar avui en dia en els terrenys de la gestió i de la creació culturals alguns personatges que semblen anar a la contra dels altres tot embolcallant-se sota la bandera del progressisme però que no deixen de ser igual d’ineptes, ignorants o mandrosos com aquells que suposadament critiquen. Escrivia gràficament que encara que la mona es vesteixi de progressista, mona es queda.

Perque quan es fan promeses a dojo, especialment en el marc de campanyes electorals, s’està infantilitzant als electors, o intentant fer-ho (no sé que és pitjor), i s’estan posant les bases de les desil.lusions i de les frustacions posteriors.

Perque quan hom creu que els pressupostos públics, sobretot en època de bonança econòmica, són només orientatius i que es poden estirar com els xiclets, s’estan construïnt enormes dèficits que hauran de pagar les generacions futures que no en tenen cap culpa de la demagògia, del simplisme i/o de la ignorància d’aquests suposats gestors.

Perque quan sota els grans mots, com ara  ‘defensa del sistema públic’, allò que s’amaga és la defensa (o, potser mès aviat, l’ofensa) del xiringuito propi, la manca d’anàlisi, la incapacitat per a planificar, estem construint un sistema clientelar en què allò que resta és l’status quo establert, el manteniment dels privilegis (per pocs que siguin) o la perpetuació dels clans i d’un amiguisme tan tronat com reaccionari. Alguns cops tinc la impressió que els pensaments del Comte de Lampedusa són més venerats per alguns d’aquests progressistes que pels propis nobles conservadors (que tot canviï, per a que res no canvi…).

Perque quan es parla amb distància, i s’actua amb una mena de guants asèptics mentals, de la possible col.laboració amb el sector privat, allò que s’aconsegueix és que aquest es frustri, s’indigni i, a la llarga, acabi abandonant qualsevol forma de cooperació, perque a ningú no li agrada que se’l mirin amb cara de fàstic o de commiseració. Amb tot això, es perden moltes possibilitats de fer junts coses interessants, de manera que, probablement, per culpa dels prejudicis de tots, acabem fent coses una mica escarransides, quan podriem albirar horitzons més creatius.

Perque quan s’imposen polítiques culturals centralitzadores o recentralitzadores, també des del punt de vista del patrimoni artístic, el que es fa és establir una mena d’elitisme, pretesament il.lustrat, que defineix què és central i què és perifèric i que aposta per reforçar només una de les parts. I resulta que la majoria de la gent sempre estem a l’altra.

Perque quan s’entra en una política de bons i dolents, en la qual els bons són els anomenats progressistes i els dolents tota la resta, s’està dividint artificialment el talent i es cau en els mateixos paranys que, aparentment, es volen denunciar respecte dels oponents. Quan, a més, tot això es fa des d’una posició de pretesa superioritat ètica, hom no sap si posar-se a riure o plorar, vist el que hem hagut de veure i tragar.

Perque quan l’únic objectiu és agradar als nous mandarins dels diferents sectors culturals, als diferents mandarins dels mitjans de comunicació que s’interessen per la cultura (malgrat que, al meu parer, són més aviat escasos i febles)  i al conglomerat galeristes ‘de prestigi’-crítics d’art ‘independents’-artistes ‘compromesos’, la veritat és que la situació pot esdevenir esperpèntica però pot donar molts rèdits a alguns…i de diferents tipus.

Perque quan hi ha gestors d’equipaments i d’establiments culturals (especialment de titularitat pública) que jeuen a la palla tot esperant que torni a sortir el sol, però que no són capaços de fer res per tal d’intentar obtenir recursos alternatius, nous projectes o noves idees, el que estem fent és impossibilitar l’eclosió de les noves avant-guardes, l’emergència de nous artistes amb nous discursos creatius i la presència ciutadana del fet artístic.

Perque quan, a l’hora, no es fa res per recuperar el passat artístic ple de vitalitat i de creació que tenim però tampoc no s’és capaç de projectar el present amb prou força en els circuits internacionals, ens trobem just davant de la negació del progrés, un progrès que cal que s’estableixi a partir d’arrels profundes que tirin la planta cap a dalt, cap a la recerca de nous sols i de nous planetes, de sols i planetes de la creació i de l’intercanvi artístics.

Perque quan la única política que es practica és la d’anar a la contra, queixar-se de tot, no proposar res, defensar la capelleta, creure’s superior,  tenir por de la confrontació oberta o renegar de la innovació i dels reptes que suposen nous equipaments, hom pot aspirar a dir-se progressista però en realitat no ho és. El progressisme no és una etiqueta, el progressisme ha de ser una actitud vital, ha de ser la recerca constant, l’obertura d’esperit, les ganes de saber allò que passa al món i de participar-hi. A vegades penso que, a casa nostra, hi ha massa progressistes de boquilla o de carnet…a qui no avalen ni els fets ni els pensaments ni la mentalitat. I així ens va a tots plegats.

 

Etiquetes: Art, crisis, progressistes

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>