El pare i la passió pel ferro

El 24 d’abril ha fet 19 anys que el pare ens va deixar, després d’una llarga malaltia que va suportar, com tot a la seva vida, amb enteresa i coratge.

Ja sé que 19 anys no és cap xifra rodona, i que hauria pogut esperar un any per tenir-la, però és que al pare no el recordo només el dia de l’aniversari de la seva mort. Al pare el recordo cada dia. I recordo cóm era, de què vam parlar i, ai las!, també d’allò que no ens vam dir mai i que ara lamento tant no haver fet.

Cóm era el pare? Era un home molt treballador, que no escatimava mai temps per a la feina, cosa que no acabava d’agradar massa a la meva mare…Un home conservador, però no retrògrad…Algú que havia viscut una guerra civil quan era petit i que sabia que tots havíem perdut…Un home de profundes conviccions però que va anar evolucionant cap a una major obertura…Un home que, per sobre de qualsevol altra cosa, estimava la seva família (en sentit nuclear i ampli), la feina ben feta i el compromís.

El meu pare era un pal de paller, algú amb qui sempre es podia comptar, algú sempre disposat a donar un cop de mà i, mira que ho va haver de fer un munt de vegades i en distintes circumstàncies!

Els setciències que pul·lulen ara dirien que tenia un sentit patriarcal de l’empresa, que era tradicional en els costums i que es va acomodar a la vida esmorteïda de la Lleida provinciana de la post-guerra. Potser sí, però jo recordo que fou ell qui em va ensenyar el respecte envers tothom, qui em va transmetre la fe, qui sempre es va preocupar per mi i qui sempre va ajudar els seus fills, malgrat que a vegades no estigués gaire d’acord amb el què fèiem.

Era un home interessat per la cultura, a qui li agradava ensenyar-nos el patrimoni cultural de casa nostra i que ens volia transmetre la seva estima per la cultura catalana. I per això va contribuir a sostenir totes les iniciatives a favor de la llengua catalana que van anar sortint a les acaballes del franquisme i als inicis de la transició (Cavall Fort, Enciclopèdia Catalana, Televisió Catalana, etc.). I era un home a qui no sé si li agradava gaire la feina que feia (que d’altra banda havia heretat de l’avi, juntament amb els seus germans), però que la feia amb tota la dignitat de què era capaç.

El pare sentia passió pel ferro, no en va fou el gerent de la Foneria Gelonch. Volia que les peces estiguessin ben fetes i ben acabades, que les tapes de clavegueram no grinyolessin, que les peces que anaven a màquines agrícoles fossin les millors, que allò que podia embellir l’espai públic fos de qualitat.

No ho va tenir gens fàcil. Va patir la guerra (entre els 10 i els 13 anys), una duríssima postguerra, la derrota d’uns ideals familiars viscuts des de la contradicció aparent d’un empresari incautat pels antifeixistes però sense cap empelt amb el franquisme, una mili en una mina de La Granja d’Escarp, un pla d’estabilització i les crisis de 1973 i del 1992. Potser massa patiment en un període tan curt. Reconversions, fallides, recerca de nous clients. Tot un món de dificultats que va haver d’anar trampejant, amb molt esforç, dedicació i ganes de sortir-se’n.

Recordo cada dia el pare, i li estic agraït pel seu mestratge via l’exemple, per la seva protecció constant i per la seva voluntat que els fills ens hem sortíssim a la nostra manera. Ell, que quasi no va poder anar a escola, però que no feia ni una falta d’ortografia i que tenia una cal·ligrafia molt bonica, ens va enviar als tres fills a estudiar a la Universitat, i tots tres ens hi vàrem llicenciar. Eren encara temps d’ascensor social.

El pare estimava molt a la mare, s’estimaven, es notava i ho transmetrien. Nosaltres vam tenir la sort de créixer en un entorn tranquil, sense daltabaixos i sense crits ni rancúnies. Els hi agraeixo molt. Puc dir que vàrem tenir una infància feliç i unes adolescències, en general, tranquil·les.

Per tot això el recordo cada dia. I perquè el coneixeu una mica més, i no se’n perdi el rastre, amb el seu net petit, amb en Quim, hem fet aquest vídeo que esperem que us agradi. L’hem titulat “Passió pel ferro”…no podia ser d’altra manera:

Etiquetes: foc, ferro, pare, passió, record

4 comentaris

  • Antoni Gelonch9 May, 2017 a las 11:02 am
    Moltes gràcies Agustí pel teu amable comentari.
  • Agustí Muntanya5 May, 2017 a las 12:27 am
    Et felicito Antoni! El vídeo és preciós i les teves paraules, encara més. Segur què el pare , allà on ara estigui, sentirà orgull de tenir un fill com tu. Una forta abraçada.
  • Antoni Gelonch1 May, 2017 a las 7:09 pm
    Moltes gracies Josefina pel teu amable comentari.
  • Josefina Pi-Sunyer28 Apr, 2017 a las 4:05 pm
    Preciós video, emotiu homenatge..

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>