Què és un curador?

L’ofici de curador és sense cap mena de dubte un dels més joves del món. Fa cinquanta anys, això de fer de comissari d’una exposició era una cosa ben estranya. Això de reunir artistes d’acord amb la ideia que hom es feia per a organitzar una exposició era una cosa més aviat rara. De fet, molt pocs s’ho proposaven i pràcticament ningú ho tenia com a ofici. Fins que va aparèixer el suïs Harald Szeemann allà cap els anys 60 i es va inventar aquest ofici. Aquí se li va donar un trist nom de tradició policial (comissari), mentre que els anglo-saxons li van posar un nom una mica menys dur, com ara ‘curator’ (curador), un nom que poc a poc s’ha anat imposant. Curador, que vol dir “aquell que en té cura”.

I què vol dir fer de curador? Doncs vol dir, bàsicament, acomboiar els artistes, incitar-los a millorar i a fer el millor, federar-los en grups inusitats, sacsejar-los per a mirar d’obtenir resultats imprevistos i apassionants… I cada cop hi ha més gent que s’hi interessa i que s’hi dedica, tot i que no és un ofici calmat. Sovint la seva llibertat és coartada, han de fer del nomadisme una virtut, i la precarietat és el seu pa de cada dia; però malgrat tot això són una baula indispensable en la cadena de l’art contemporani.

Ser i dir-se curador vol dir estar atent permanentment de cara als joves creadors, vol dir elaborar projectes d’exposicions originals, vol dir fer que aquests projectes s’adaptin als llocs…Un curador ha d’estimar el voler construir cada dia, ja sigui un text crític o un pensament, perque una exposició cal que sigui sempre la prolongació física del treball lligat a un llenguatge. Un curador te la necessitat absoluta de crear una narració en l’espai, com qui escriu un assaig. Cal que es deixi treballar per l’arquitectura del lloc, i cal que tot seguit la retraballi.

Per tant, cal que els curadors estiguin dotats amb mil i un talents. Cal que siguin, alhora o consequtivament, professors, realitzadors, regidors, assessors de col.leccions i, no cal dir-ho, crítics…I tot i que els debats respecte del seu status professional són complexos, em sembla evident un principi de solució: haurien de tenir, al meu entendre, el mateix status professional que els crítics i se’ls hauria de pagar en funció dels drets d’autor que puguin generar. Però allò que cal és acabar amb el seu actual status, tan precari. En aquest sentit, potser podriem equiparar-ho amb una altra situació: per exemple, és com si en el camp del cinema hi hagués creadors que alhora fossin realitzadors i productors, però també ‘scripts’, accessoristes, o actors. Malauradament, o no, podriem dir que en el camp de les arts plàstiques un curador ve a ser tot això junt.

Tot i patint doncs les paradoxes d’aquesta situació, resulta a més que sovint els curadors són mal pagats, però també és cert que a vegades són tractats com unes estrelles per les grans marques que volen millorar la seva imatge mitjançant l’art contemporani. En qualsevol cas, i com en tants d’altres camps, l’economia s’invita a la festa, potser a vegades massa i tot. De fet, i cada cop més, el paper del curador es limita a ser una mena de super-encarregat d’un projecte, a qui es demana fins i tot d’obtenir finançament complementari, la qual cosa al seu torn significa que cal que tingui unes altres competències i que hi destini temps i esforços, temps i esforços que van en detriment de les seves funcions com a curador. Però és així com esdevenen els homes i les dones indispensables, els homes i les dones que ho han de fer tot…o quasi.

D’altra banda, el diàleg entre el curador i l’artista va des del camp intel.lectual fins a les qüestions més  materials. Probablement, per a ser curador és millor saber respondre els e-mails que arriben durant la nit i fer una taula Excel que saber molta història de l’art. Però malgrat això, cal que sapigui desenvolupar una visió romàntica de les exposicions, d’unes exposicions que han de funcionar com una pel.lícula, sense escenari, però amb molta alquimia. Encara que hom treballi per a una empresa, cal que sigui capaç de ser i de dir-se autor, trobar la millor conjunció i sobrepassar les dificultats existents.

Els temps ens condueixen doncs a noves reflexions. Al meu entendre, després del comissari-actor i del comissari-productor, el curador ha de saber que s’ha d’integrar en equips i que ha de jugar col.lectivament. Cal que sigui alhora present i combatiu amb totes les seves forces, els seus temors, la seva expertesa i la seva visió. No són temps fàcils però són bons temps per als curadors creatius i involucrats.

 

2 comentaris

  • Rossi29 Sep, 2015 a las 5:09 pm
    Pour moi le curateur est un "intellectuel travailleur culturel"moins payé que l'artiste et mieux payé que certains fonctionnaires de police.Il responsabilise plus l'art au sein du domaine public que dans l'artistique.Il travaille avec divers interlocuteurs des institutions et des publics différents....il fait et défait l'artiste et l'art, il éduque ,surprend parfois ,rédigent des textes complexes et incompréhensibles ,exprime le point de vue des plus nombreux,façonne avec artifice les pensées les plus folles,il sait ce qu'il fait mais il ne saura jamais à quoi cela peut servir.Il ne peu être artiste car il ne peu comprendre ni la façon,ni me comment,il ne rend compte que de la priorité du pourquoi . Il provoque l'intellect et le plaisir,il n'est pas la figure de prou de l'art ,il est à la poupe ,sans être au gouvernail. Il n'a rien inventer car il a toujours exister ...de tout temps il est devenu une mutation génétique au service de l'action médicale et des divers cliniques privées que sont les galeries et les foires.
  • Margaux14 Dec, 2014 a las 5:25 pm
    On a lu les mêmes articles, sur le curating ! Joli Cut-up.

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>