Rebelió a l’art

George Orwell va publicar el 1945 una obra titulada “Rebelió a la granja” (‘Animal Farm’), una obra que exposa una problemàtica amb un missatge que resulta molt actual i obert sobre la corrupció que engendra el poder i que és al mateix temps una diatriba furibunda contra els estats totalitaris. La trama és la següent: els animals d’una granja es subleven victòriosament contra els seus amos humans, però aviat sorgeixen entre ells ambicions i rivalitats que fan fracasar la rebelió, doncs alguns dels animals, traicionant els interessos de la seva pròpia classe, acaben posant-se al costat dels seus amos opressors; la conclusió és inquietant: els febles segueixen esclavitzats mentre els més forts aconsegueixen les seves finalitats mitjançant qualsevol mitjà.

El mateix Orwell va escriure un pròleg (que fou trobat el 1971) titulat “La llibertat de premsa” en que fa una crítica molt sura però encertada dels intel.lectuals que es regeixen per les consignes “no s’ha de fer”, “és inoportú” o “al servei de”. De manera, que si una pregunta representa un repte a l’opinió ortodoxa regnant, aquests intel.lectuals consideren que no s’hauria de formular, amb la qual cosa ens trobem devant d’una mostra, més o menys elaborada i clara, d’autocensura.

Si la llibertat intel.lectual i de creació han estat sense cap mena de dubte uns dels principis bàsics de la civilització occidental, la seva continuitat depèn de que cadascú tingui ple dret a dir i a publicar allò que hom creu que és la veritat, sempre que això no impedeixi que la resta de la comunitat tingui la possibilitat d’expressar-se pels mateixos camins. Per això compet principalment, al meu entendre, a la intel.lectualitat científica, artística i literària el paper de guardià d’aquesta llibertat.

Tot i que la tolerància i la honradesa intel.lectuals estan molt arrelades, cal constatar que no són indestructibles i que cal mantenir-les amb molt d’esforç. Em refereixo a l’esforç dels intel.lectuals tolerants i honestos, que no sempre és ben vist per les marionetes al servei de diferents amos, que fan una ganyota (o alguna cosa més) enfront dels que pretenen tenir i mostrar opinions diferents a les de moda o a les imposades per conglomerats d’interessos més o menys evidents.

I això val també per als papallones que són capaços de canviar una ortodòxia per una altra. Perque aquest tipus de canvis no suposen necessàriament un progrès, donat que el veritable enemic està en la creació d’una mentalitat ‘gramofònica’ repetitiva, tant si s’està d’acord com no amb el disc que sona a cada moment, tal i com aprecia Orwell en l’esmentat pròleg.

En el nostre món de l’art existeix també un intent d’establiment de ‘pensament únic’ que fa que la capacitat de controvèrsia civilitzada, de debat d’idees, de contraposició d’arguments devant de determinades creacions, i respecte de l’art en el seu conjunt, sigui cada cop més limitada, i que l’opinió pública, i sobretot la publicada, tendeixi a ser unidireccional.

Les tendències de les modes artístiques estan dirigides per un conglomerat d’interessos que abraça des de suposats col.leccionistes, públics i privats, que imposen els seus criteris mitjançant l’exhibició de quantitats econòmiques exorbitants que no tenen res a veure amb el fenòmen artístic i sí molt amb purs moviments especulatius, a crítics d’art/conservadors/curadors al servei dels interessos d’aquests ‘grans’ col.leccionistes (entenent, en aquest cas, grandesa com a volum). Una intelligentsia al servei de poderosos amos.

Un conglomerat que també va des de galeristes ‘galàctics’, amb galeries en diversos punts del planeta que fins i tot físicament tenen forma d’hangars on reben els seus col.leccionistes àvids de novetats mediàtiques o mediatitzades, fins a artistes també ‘galàctics’ que produeixen en sèrie en tallers-cadenes de muntatge al servei dels interessos d’aquests mateixos galeristes i per a calmar les ganes de moda dels afamats col.leccionistes, autèntics taurons de l’especulació artística.

Aquest conglomerat molt ben trabat i amb interessos comuns fa pujar o baixar els preus i fama dels artistes, mouen els seus peons per a enaltir i fer pujar el valor de les seves propietats o pupils, i intenten imposar fenòmens de moda que són ràpidament reproduïts ‘urbi et orbi’ pels gacetillaires a l’ús.

Enfront d’això, i per tal de defensar altres ortodòxies o altres heterodòxies, existeix un munt d’artistes-galersites-col.leccionistes-crítics d’art-curadors-conservadors que ni són galàctics ni pretenen ni volen ser-ho, que no tenen ni veu ni presència públiques (o minsa), però que exerceixen els seus oficis i manifesten els seus gustos amb tolerància i honestedat, com a mostra de llur llibertat intel.lectual. I tota aquesta gent són molts més del que ells mateixos creuen.

Per això, potser cal fomentar, a la manera orwelliana, una rebelió a l’art. Una rebelió per tal que els petits s’espolsin complexos, opinin, batallin, s’ajuntin i es donin a conèixer. I com al text d’Orwell el perill està en ser corromputs pel conglomerat, ser-ne abduïts, basar-se en amiguismes excloents o canviar de camp per interessos mesquins. Contra el pensament únic artístic que alguns somnien establir cal llibertat per a crear i per a opinar, tolerància devant qualsevol opinió o creació (sempre que no sigui manifestament ofensiva per a les creences o conviccions íntimes d’altres), i honestedat intel.lectual per tal de possibilitar debats lliures no sotmesos a interessos particulars o de clan. I en això també, sí que es pot.

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>