Sorolla i l’estampa japonesa

El 1983, poc després d’haver presentat la seva primera obra al Saló de París, Sorolla escrivia al seu amic Pedro Gil: “tu ja comprens quin és el meu desig, obrir-me camí fora d’Espanya”. Per la seva part, la premsa parisenca no esmentava gairebé el seu nom com a guanyador d’una tímida Tercera Medalla. Però, tretze anys després, el 1906, Sorolla celebrava la seva primera exposició individual a la galeria Georges Petit de Paris, la mateixa galeria que havia presentat, feia poc a Monet o a Rodin…

La història d’aquest triomf fulgurant apareix relatada pels seus biògrafs ja en vida de Sorolla, els quals destacaven les grans fites de la carrera internacional de l’artista: el seu pensionat a Roma, el seu descobriment a París amb vint-i-dos anys, els seus premis als Salons, el Grand Prix de l’Exposició Universal de París…Els cronistes més tardans relataven també que, després de l’èxit de l’exposició a l’esmentada galeria parisenca, Sorolla havia organitzat importants monogràfiques a Berlín, Düsseldorf i Colònia (1907), a Londres (1908) i havia fet gires americanes (1909 i 1911) a ciutats com ara Nova York, Buffalo, Boston, Chicago o Saint-Louis. El propi Sorolla, quan va haver de redactar el seu currículum per a la premsa americana va ressenyar, fonamentalment, la seva carrera internacional: les seves participacions premiades al Saló de París, les de la Secessió de Munich, Berlín i Viena, així com a la Biennal de Venècia…

És evident que Sorolla emprèn la via de la ‘normal’ internacionalització artística que es produeix a les darreres dècades del segle XIX i primeres del XX, quan s’albiren les primeres manifestacions de globalització cultural que es tradueixen en grans certàmens internacionals, la comoditat dels nous transports que faciliten els viatges i en el moment en què els nous mitjans de comunicació de masses popularitzen el paper de l’art en la societat.

Sorolla era conscient de ser un pintor internacional i la seva carrera anava en paral·lel a la dels grans noms internacionals de la seva època. Com tots ells, Sorolla havia quedat subjugat per la influència de Jules Bastien-Lepage, qui triomfava al Saló parisenc, i havia sabut combinar la seva influència amb les tintes intenses i coloristes aportades per l’impressionisme. Aquest nou estil naturalista on es forjava Sorolla tenia a Velázquez com un dels seus principals fars i centrava part de la seva modernitat en una nova manera de mirar, instantània i fotogràfica, que sumava les novetats de l’estampa japonesa.

Unim ara Velázquez i l’estampa japonesa amb Sorolla. En una de les seves obres més emblemàtiques, Cosint la vela (presentada al Saló dels artistes francesos del 1897) Sorolla tornava a recórrer a l’espai velasqueny en un ambient completament diferent als tradicionals retrats d’interior: l’espai del pati s’ampliava mitjançant un rectangle vertical situat al fons, que deixava passar la llum, i on es perfilava quelcom…També ressalta aquesta obra per la manera en què l’artista combina aquest recurs tradicional barroc amb les novetats de la perspectiva de l’estampa japonesa, que Sorolla coneixia bé i de la qual en disposava de diversos exemplars al seu arxiu, segons indica Maria López Fernández a l’article “La création d’un artiste international. Sorolla et les peintres à Paris” a “Sorolla à Paris” (Ediciones El Viso, Madrid, 2016).

Joaquín Sorolla, "Cosint la vela", pintura a l'oli, 1897

Joaquín Sorolla, “Cosint la vela”, pintura a l’oli, 1897

Una de les estampes més famoses, utilitzada per Dégas i Manet per aplicar les seves estratègies en quadres als que calia dotar de profunditat, és El mont Fuji i el castell d’Edo vistos des de Nihonbashi, de Katsushika Hokusai, pertanyent a la famosa sèrie Trenta-sis vistes del Mont Fuji, en què el canal, vist des de dalt, s’obre de forma irregular cap a un punt de fuga desplaçat respecte del centre de la composició. A Cosint la vela, els pilars del pati on es lliga la vila, així com els personatges que la van sostenint cap al fons “fan el fet” de les cases que envolten el canal de Nihonbashi.

Katsushika Hokusai, "El monte Fuji y el castillo de Edo vistos desde Nihonbashi", c. 1830

Katsushika Hokusai, “El mont Fuji i el castell d’Edo vistos des de Nihonbashi”, c. 1830

En d’altres ocasions, Sorolla utilitza aquesta composició “omplint” l’espai del canal amb personatges, com és el cas de Menjant a la barca, en què els personatges es disposen a l’ombra, a l’interior de la barca, dins una marcadíssima diagonal que condueix al sol resplendent de la platja exterior. Per a aquest quadre, així com per a La benedicció de la barca (1895) i per a Cosint la vela, Sorolla pren com a referència la composició Ushibori a la província de Hitachi, pertanyent a la mateixa sèrie de Hokusai. Aquesta mateixa perspectiva havia sigut utilitzada per Manet al seu oli En barca (1874), que Sorolla va poder admirar quan fou presentada a l’Exposició Universal de París del 1889.

Sorolla, Dégas, Manet, Hokusai…même combat!

 

 

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>