Catàleg exposició “Un punt de vista”

Ermengol Puig i Tàpies, crític d’art.

Els gravats, en general, no són gaire ben considerats en la nostra societat. Es continuen valorant com de segona categoria o els parents pobres de les arts plàstiques.

Els qui opinen així, probablement, desconeixen que el substrat on es gestà l’actual revolució i l’explosió d’imatges i de colors, produïts digitalment i de forma massiva, s’arrela en antigues tècniques d’impressió gràfica. Possiblement, pel desconeixement dels processos mecànics de gravació no s’aprecia adequadament l’enorme varietat i complexitat d’aquells vells mitjans gràfics, que ben contextualitzats encara resulten creatius i expressius.

L’estampació i el gravat, per algunes cultures mil·lenàries, foren factors plàstics cabdals. En bona part, a aquests procediments es deu la persistència de lloables funcions socials que l’art aplicat i visual ha exercit i continua exercint; com les de preservar formes, exterioritzar la màgia de les idees i transmetre sabers i coneixements. [La 55. Esposizione Internazionale d’Arte de la Biennal de Venècia, d’aquest any, comissariada per Maximiliano Gioni i amb el títol Il Palazzo Enciclopedico, ha evidenciat aquesta idea de forma magistral.]

És veritat que, a diferència de l’obra artística, singular i única, els gravats no sorgiren d’una voluntat estètica, sinó de la necessitat i de la conveniència de poder disposar de models i còpies a preus assequibles. Aparegueren amb la finalitat d’emular l’onerosa i cara confecció de manuscrits i volums científics ben il·lustrats.

També és cert que, com en l’actualitat, fou la demanda dels consumidors la que incentivà els gravadors a omplir el mercat de productes. Les estampes i els gravats interessaren moltíssim el públic medieval i també l’il·lustrat. Cada grup social o religiós n’esperonà la demanda. Aquest fet, per lògica, n’induí un altre de prou singular: la impressió mecànica d’imatges s’avançà, en el temps, a l’aparició de la tan lloada “Galàxia Guttemberg”, que en l’actualitat, també, transcorre per camins de canvi i de reinvenció.

A Europa, la utilització del paper, introduït pel àrabs, es generalitzà durant el segle XIII. En aquella època, amb la tècnica de la xilografia (matriu de fusta), es gravaren, per als pelegrins i creients, multitud de sants i d’imatges religioses a les quals s’atorgava poders quasi tan màgics i miraculosos com a les relíquies que prestigiaven certs temples i santuaris. Així mateix, per a esbarjo de la multitud, s’editaren els primers naips.

Quasi en paral·lel a la utilització de la impremta, de caràcters mòbils, aparegué, al segle XV, una altra tècnica: la calcografia (matriu de metall). El nou procediment superava l’anterior en rapidesa, en perfecció i en l’increment del tiratge, cosa que la feia econòmicament més rendible.

Aviat s’adonaren que tant l’una com l’altra podien evolucionar i aportar noves utilitats com il·lustrar tot tipus de llibre, i la producció d’imatges prengué trets típicament industrials: divisió del treball i col·laboració entre pintor-artista i gravador-artesà. Certs pintors renaixentistes (Mantegna, Rafael…) utilitzaren sense cap recel la calcografia per popularitzar obres seves i, dit sia de pas, en treien un bon rendiment econòmic.

El moment més interessant de la xilografia ocorregué a Alemanya i A. Dürer (1471-1528) fou el xilògraf més complet. En canvi, el calcògraf més genial, amb aiguatintes, fou l’holandès Rembrandt (1606-1669). Ambdós tècniques evolucionaren al ritme de la conjuntura. Els avenços i el desenvolupament tècnic foren constants i cada nova contribució adquiria personalitat pròpia.

El segle XVIII fou un moment esplendorós per a tot tipus de gravat. El món científic i les universitats necessitaven llibres ben il·lustrats [L’Encyclopédie ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers]. Els anglesos aconseguien que es pogués imprimir, simultàniament, text i imatges, coincidència que possibilità la profusió de revistes i de fulls de premsa. Moltes persones cobejaven retrats, molts galeristes i col·leccionistes desitjaven còpies de les obres que tenien, etc.

La demanda continuà incrementant-se durant el segle següent. Foren els dies del xilògraf Doré (1832-1883). I, precisament llavors, aparegué la litografia (matriu de pedra), que, en mans d’alguns artistes, resultà la tècnica més creativa i revolucionària. La ideà el músic alemany Senefelder, l’any 1796, per tal d’abaratir les còpies de les partitures. Aquest sistema, més senzill i més lliure i directe que els anteriors, tingué un desenvolupament pletòric: de Goya (1746-1828) a les cromolitografies de Toulouse-Lautrec (1864-1901) i als reputats cartells dels dissenyadors Jules Chéret (1856-1920), Alexandre de Riquer (1856-1920) o Alfons Mucha (1860-1939).

L’aparició de la fotografia i posteriorment la del cinema, com és natural, colpejaren fortament el sector gràfic i en provocaren una gran davallada. Ben mirat, però, la desgràcia sols afectà els aspectes més materials i artesanals del gravat. Els artistes més creatius reconduïren les velles tècniques cap a vessants més artístics.

L’exposició Un altre punt de vista pretén evidenciar que els artistes del segle XX han continuat interessats en les possibilitats artístiques d’uns mitjans poc convencionals, però absolutament oberts a l’aplicació i a la comunicació visual. Qui la visiti gaudirà d’un repàs, amè i diferent, de la gran varietat plàstica que proporciona el gravat.

Des del punt de vista tècnic resulten interessants les poques serigrafies que s’hi mostren. Es tracta d’una tècnica de reproducció, prou antiga i simple, que en mans d’Andy Warhol (1928-1987) obtingué gran reconeixement i ressò. Amb gradacions netes i sense difuminacions, aconsegueix dos retrats de Mao. Grau Garriga, més gestual, ensenya a trasmudar l’espai.

En el centenar d’obres que s’exposen, la tècnica predominant és la calcografia, especialment la varietat de l’aiguafort i l’aiguatinta. De xilografies n’hi ha poques i les més interessants estan fetes amb la varietat del linòleum, com empra el targarí Trepat. Finalment, la litografia, per les moltes varietats que permet en l’acoloriment, és la segona tècnica més emprada.

Si es mira des del punt de vista plàstic s’hi troba obra d’artistes que, a inicis del segle passat, revolucionaren i remogueren tots els racons de l’art: Matisse, Vlaminck, Lèger, Picasso i Braque… o d’altres més clàssics com Le Corbousier i Chagall. N’hi trobareu alguns que s’endinsaren pel camí de les contradiccions o dels intrigants models surrealistes: Magritte, Masson, Arp, Matta i Ernst. També, els que emprengueren la via de l’il·lusionisme narratiu, com Adami, Mir, Magnelli, Tharrats i A. Jové; o de signe més pessimista, com Saura, Canogar, Richter; o de factura gestual, com Appel, Hartung o Fontana.

L’esperit geomètric, el del rigor extrem sense concessions a l’anècdota, hi és ben representat:

Vassarely, Albers, Max Bill, esperit que, en certa manera, també mostren Calder i Magnelli.

El que més hi abunda són la pluralitat de moviments que circularen entre els anys 50 i 80, i que (des del primitivisme a l’abstracció) metamorfosaven la mirada o metamorfosaven els materials (des del pop de Liechtenstein i Erro, més narratiu, al nouveau réalisme de Tàpies, Chillida i Ràfols).

Hi són presents un bon nombre d’artistes subtils, com l’exquisit Antoni Llena o l’enigmàtic Pons.

Com a colofó: una dotzena de litografies de Miró (1893-1983). Moltes són monocromes, d’altres, un xic acolorides, però totes fresques, espontànies i esplendoroses de decisió. Són exemples de com aprofitava els efectes inesperats, els resultats casuals i, fins i tot, els errors.

 

Andorra, 24 de novembre del 2013