Discurs d’inauguració

Sr. Alcalde, Srs. Regidors, senyores i senyors,

Bona tarda i gràcies per haver vingut. Avui em sento un home especialment feliç. Contra els profetes de l’escepticisme o de la incredulitat, que mai no manquen, he de dir que la vostra presència, el vostre escalf amistós i el fet de veure una part de la meva Col.lecció exposada aquí a Lleida m’omplen d’alegria.

Qui havia de dir que aquell xiquet que van batejar a Santa Maria Magdalena, que va anar a col .legi als Maristes del carrer Clavé i a l’Institut, que ara es diu Màrius Torres, i que va marxar d’aquí ja fa molts anys, tornaria un dia a presentar una mostra de la seva col.lecció d’art !

Res ni ningú no ho podien endevinar, perquè no tenia ni tinc cap especial aptitud artística, ai las !, i perquè res no feia tampoc sospitar que 35 anys després tornaria a la meva Ciutat per parlar, contemplar i gaudir de l’art sota forma de gravats i obra gràfica.

I, en canvi, la realitat és que estem aquí envoltats d’art i del dolç aroma de l’amistat, que perdura i s’eixampla.

Com és, de tota manera, que he esdevingut col.leccionista ? Sembla ser que ja des de petit he tingut una tendència natural a ser ordenat, a una certa meticulositat i a guardar. Això que pot acabar amb la paciència dels que us envolten i que és fatal quan s’ha de fer un trasllat, acaba no obstant, en el meu cas, proporcionant-me pel que fa a l’art moments d’intima satisfacció i ha anat consolidant-me en els meus gustos i preferències estètiques.

Com que la condició humana fa que desitgem quasi sempre allò que no tenim, o que tenim en grau insuficient, he acabat decantant-me per col.leccionar art i, donat que col.leccionar-ne no acostuma a ser de franc, m’he decidit per reunir peces que, en no ser exclusives, son més assequibles, de manera que he intentat aconseguir que el gaudi del plaer estètic no esdevingui ni obsessió ni ruïna.

Quan vaig començar a adquirir algunes obres no pensava, però, acabar fent una col.lecció. Com en els inicis dels gravats, fa més de 500 anys, per a mi aquestes obres van començar tenint una funció decorativa, però poc a poc he intentat anar coneixent, afinant, estudiant i valorant èpoques, estils i tècniques, i avui en podreu contemplar el resultat. Un resultat que es troba ampliat a la pàgina Web de la Col.lecció i a través de la presència al Facebook.

He comptat per arribar a aquest punt amb el consell de persones sàvies, de galeristes que han esdevingut amics i d’amics que m’han donat el seu parer franc. Si la col .lecció és interessant és gràcies a ells, i ells saben de qui parlo. En qualsevol cas m’agradaria poder continuar disposant del seu suport i del seu consell expert.

Una altra qüestió que alguns potser us poseu és perquè he decidit presentar a Lleida la col.lecció per primer cop. Probablement començo a tenir nostàlgia dels anys joves o potser tendeixo a idealitzar la Ciutat que contemplo des de fa ja molts anys des de la distància fisica. En qualsevol cas, he de dir que des que vaig venir aquí el juliol de l’any passat de la mà d’un bon amic i em vaig entrevistar amb el Sr . Alcalde, amb la Regidora de Cultura, el Director de l’IMAC i el Director del Museu m’he sentit sempre a gust i ben tractat. A tots els que han col.laborat a què avui puguem estar aquí els hi dono les gràcies de forma ben sincera.

I voldria concretar aquest agraïment en Jesus Navarro, Oriol Bosch i Francesc Gabarrell, els quals, sempre amb bona cara, m’han intentat fer entendre que, a vegades, els temps de l’home d’empresa i els del mon de l’art son diferents. Ho han intentat i, val a dir-ho, se n’han sortit, no sense certes dificultats per part meva. També voldria agrair l’esforç que han fet i faran totes les persones involucrades en les activitats al voltant de l’exposició i, ben especialment, a tots els qui s’ocuparan de les activitats adreçades a infants i a joves. Espero i desitjo que l’exposició els hi pugui servir de bona introducció  al món de l’art.

El contacte amb el Museu d’Art Jaume Morera, que és d’altra banda la possibilitat que des de l’Ajuntament se’m va oferir, ha estat plaent, fluid i enriquidor i m’ha quedat ben clar que els museus continuen sent realitats operatives, obertes i creadores de riquesa i de valor afegit per a l’entorn, i que no només no s’han de menystenir sinò que caldrà reforçar-los.

I sobre aquest aspecte m’agradaria aturar-m’hi una mica.

Fa uns quants anys que sento i penso, i darrerament ho dic i ho escric, que un dels problemes més grans de les societats occidentals en general, i de la catalana en particular, és l’apalancament i la manca d’ambició. Allò tan terrible del « per Lleida ja està bé » sembla ser un virus contagiós que amenaça de convertir-se en pandèmic. I sé de que parlo.

Ens cal trobar una vacuna. I aquesta vacuna consisteix en creure que nosaltres som mestres, si més no en una part prou significativa, del nostre destí, que hi ha responsabilitats individuals i col.lectives i que tot esdevé possible si es vol i es treballa. La negació de la permanent necessitat de reforma i adaptació de les nostres realitats socials no pot dur-nos més que a la paràlisi i al declivi.

No faré, ni pretenc fer, cap excursus sobre la vida social, però sí que voldria referir-me breument a un aspecte concret relacionat amb aquesta casa.

El Museu d’Art Jaume Morera ha patit d’una mala sort crònica que, com en alguns casos de mala salut crònica, l’ha enfortit perquè no l’ha matat. Conec pocs casos de nomadisme tan continuat com el d’aquesta institució.

Ara, es presenta l’oportunitat de poder tenir una seu pròpia, no està mal tenint en compte que només ha calgut esperar quasi 100 anys per tal que el fet tendeixi a produir-se ! Però davant d’aquesta oportunitat no val a badar i cal ser ambiciós, cal tirar endavant un projecte suficientment engrescador que permeti situar Lleida també en el mon de l’art modern i contemporani. Lleida ha fet un salt espectacular en matèria d’infraestructures, d’infraestructures de tot tipus, ara convindria fer també un salt qualitatiu per tal de reforçar el Museu d’Art de Lleida.

Sé que el moment, econòmic i social, és difícil i sé, per experiència, que en qualsevol tipus d’organització cal cercar equilibris i establir prioritats, però tots sabem també que les oportunitats que es perden no acostumen a tornar a presentar-se i que les sabates petites sempre fan mal.

Davant d’aquesta realitat, davant del repte i de les dificultats, hi ha també oportunitats i cal que tothom s’arremangui, en la mesura de les seves possibilitats, i hi ajudi. Per això, Sr. Alcalde i autoritats culturals de la Ciutat, no vinc a demanar sinó a oferir. Crec, i en el món professional al qual pertanyo en tenim una llarga i fructífera experiència, en els partenariats public-privat.

Crec en aquest tipus de cooperacions que ajuden a conèixer-se, a aprendre a treballar junts i a tirar projectes endavant. La responsabilitat principal, i els eventuals llorers, del nou Museu correspon a l’Ajuntament i a les altres institucions que s’hi puguin o vulguin implicar, però estic convençut que a Lleida hi ha gent que pot i vol col.laborar en aquest projecte.

Per això em proposo, junt amb d’altres persones aquí presents, posar en marxa l’Associació d’Amics del Museu d’Art de Lleida, amb la voluntat d’implicar-nos, amb actitud vigilant i positiva, per tal que el Museu esdevingui força de proposició, creador de valor i senyal distintiu. Em sembla que des del mon privat hem d’ajudar més a consolidar estructures ja existents que no pas a generar més i més estructures que s’empassen els pressupostos destinats a la creació i a la difusió artística. M’agradaria molt Sr. Alcalde veure confirmat que aquesta vegada els anuncis son veritat i que tots ens puguem retrobar el 2013 entre les parets del nou Museu havent ja consolidat aquesta formula de col.laboració public-privat.

Per la part que em toca vull ,i així ho manifesto, continuar col.laborant amb el Museu mitjançant activitats relacionades amb la meva col.lecció de gravats i de llibres i publicacions d’art. Aquesta col.laboració s’haurà d’anar concretant en el temps, adoptant les formes que convinguem i en relació a la naturalesa de cada projecte. Caldrà, en aquest sentit, fixar objectius a mig i llarg termini, construir unes bases de relació prou solides fonamentades en el treball conjunt i la confiança mútua, i anar avançant sense pausa i per etapes successives. Es en aquesta línia que m’agradaria continuar ajudant a programar exposicions, tallers o altres formes de dinamització de la realitat artística. Estic obert i predisposat a tot tipus de col.laboració  però també vull deixar ben clar que per a una cooperació més definitiva i estable caldrà que l’edifici del nou Museu sigui una realitat.

Com en el meu cas, estic convençut que en aquesta sala i en aquesta Ciutat hi ha d’altres persones interessades a fer confluir les seves voluntats per tal de donar més força i ambició al Museu. En qualsevol cas, serà objectiu de l’Associació d’Amics el trobar-les, valorar-les i treballar conjuntament.

Per acabar us voldria assenyalar que aquest és un moment ben especial per a mi, els meus germans i nebots. La col.lecció porta els cognoms dels meus pares, tots dos lleidatans i fortament arrelats a aquesta Ciutat, com els meus padrins, oncles i cosins. Es des del record emocionat a la memòria del meu pare i des de la joia que la meva mare visqui aquest moment, que em plau especialment oferir el gaudi d’aquesta exposició al conjunt dels lleidatans. Dels meus pares he après el sentit de l’exigència, la necessitat de l’esforç i del treball, el respecte a les persones i l’amor al País. Els hi en dono les gràcies i els en reto públicament homenatge.

I res més, gràcies a tots des del fons del meu cor. Gràcies als amics lleidatans presents, als amics que s’han desplaçat des de Barcelona i als amics que vindran de Catalunya, d’Espanya i de França. Espero i desitjo que, per a tots, pels amics que conec i pels ciutadans que vindran, la visita de l’exposició representi un moment de d’introspecció, d’interpelació, de gaudi i de serenor. L’art no ha de tenir, al meu parer, d’altres objectius.

Moltes gràcies.

Antoni Gelonch Viladegut