Gelonch-Viladegut, A: “Ens cal Humanitat, ens calen les Humanitats”

Discurs d’Antoni Gelonch Viladegut.

Musée des Arts et Métiers du Livre, Montolieu, el 20 de Juliol del 2013.
En ocassió de la jornada “Trobades”, en el marc de l’exposició “La permanence de la gravure: de Goya à Picasso. Oeuvres de la Collection Gelonch Viladegut”.

Senyores i Senyors,

Parlem sovint, i hom en parla sovint en els nostres entorns, de què ens cal humanitat. De què ens cal compartir comportaments, actituds, signes de civilització. Parlem, doncs, d’un desig de compartir, de la recerca de complicitats, de camí en comú, d’ajut sincer i de donar suport o de col.laborar els uns amb els altres. Però què volem dir, o que és allò que volem definir, amb el mot de civilització?

Doncs bé, la paraula civilització forma part d’aquells mots que són difícils, o àdhuc imposible, de definir amb precisió. I si no visquessim sota una certa tirania del diccionari, potser seria més fácil convenir que hi ha un nombre indeterminat de mots que són molt difícils de definir tot i haver escrit o parlar molt sobre ells. I, no obstant, es tracta de mots que utilitzem molt sovint, de mots que ens calen i de mots dels quals tothom en comprén el sentit i el significat.

Al meu entendre, i m’agradaria que el compartissiu, el mot civilització ens parla de la nostra manera de viure, de pensar, de sentir, d’actuar, d’estar al món. La civilització és un tot. No és una cosa de la qual una part pot avançar i una altra recular.

De fet, quan l’economia creix però el benestar disminueix, hi ha alguna cosa en la nostra civilització que no va bé. Quan la renda per cap augmenta però la gent cada cop se sent més desgraciada, hi ha alguna cosa que no va bé. Quan el nivell de vida puja però el planeta es mor, hi ha alguna cosa que no va bé. I encara és pitjor quan, com ara, l’economia decreix; quan la renda per cap baixa; quan el nivell de vida es degrada; quan les llibertats individuals reculen; quan hom té la impressió, o la certesa, de ser observat, parametrat i controlat per unes forces que escapen a qualsevol control.

Perque si l’individu té cada cop més drets però les relacions humanes basades en la confiança no paren de deteriorar-se, i si hi ha cada cop més violència en les relacions socials, hi ha alguna cosa que no va bé. Si tot allò que no te preu i tot allò que no és una mercaderia no te cap valor, vol dir que hi ha alguna cosa que no va bé.

Una acció civilitzadora, una cultura de civilització, no sabria tenir cap altra ambició que no fos la de remediar a totes aquestes coses que no van bé. Es tracta d’unpensament i d’una acció que volen que tot vagi a l’hora, que volen que tot sigui conduït per un mateix esperit, i que busquen aquest moviment en el més profund de la societat. Es tracta d’una línia de pensament i d’acció que vol que el coscol.lectiu busqui en el més profund de la seva cultura, del seu carácter, de la seva intel.ligència i de la seva història les palanques d’aquest vent nou que el projectarà tot sencer cap al futur.

La civilització són els innombrables fils que relliguen secretament l’espiritual i el temporal, allò que és material i l’immaterial, la gent els uns als altres, l’individu al seu entorn…La cultura de civilització és un pensament i una acció que tira de tots els fils que corren entre la gent i les coses de cara a emprar millor tots els recursos.

Una cultura i una manera de fer que fan que cadascú tot desenvolupant-se contribueixi al desenvolupament dels altres. És la manera de buscar cóm la Intel.ligència d’uns pot fecundar l’intel.ligència dels altres, de buscar cóm la creativitat i la recerca de la felicitat d’uns pot interpelar el sentit de la bonhomia en els altres.

I perquè esmento la felicitat ara? Perquè , al meu entendre desgraciadament, sentim massa sovint parlar de desgràcies i per part de molta gent. És veritat que no ens hem d’enganyar respecte de l’estat actual de la nostra civilització, de les nostres societats. Cal que tinguem l’orella atenta i escoltar l’expressió d’un malestar creixent que va pujant en les nostres societats i que, podría un dia emportar-s’ho tot per endavant. Sentim com puja el malestar a les empresses i en altres sectors de la vida social, el sentim pujar en la nostra manera (o no) de viure junts, i se’l sent pujar en la inquietud creixent pel futur de les persones que ens són properes i que estimem.

El malestar és un virus molt patogènic, molt invasiu i destructor, i contra el qual cal, tan com sigui possible, vacunar-se i, en qualsevol cas, lluitar per tal que la febre no envaeixi el nostre cos i, sobretot, que no envaeixi el nostre cor.

Contra aquesta nova onada de malestar que sembla instal.lar-se al nostre món, cal que partim, tan com ens sigui possible, a la recerca de la felicitat. No pas a partir d’una visió idil.lica o idealista del món, sinó perque és necessari que actuem i que reaccionem. I perque seria també molt greu que caiguessim en l’esterilitat del sentiment negatiu; perque tots plegats hem de conrear l’interès, el camí i la intenció de buscar allò que hi ha de millor en nosaltres mateixos i en el nostre entorn social.

És cert que la felicitat pot ser quelcom de diferent per a cadascú de nosaltres i que per tant, aquesta felicitat no és per força tan pura, tan deslligada de nosaltres mateixos com s’afirma. En efecte, cada instant de felicitat està colorejat per la percepció d’allò que els nostres sentits ens ajuden a sentir, de manera que la felicitat és quelcom que sempre s’encarna, que està sempre lligat al nostre cos i al nostre esperit.
Tot buscant la felicitat esperem experimentar una trobada, un somriure, un mot, una mirada, un gest, una complicitat…amb tendressa i dolçor, però també amb foc i passió.

Perquè esperem que allò que ens arriba ens ompli…i molt sovint esperem sense saber molt bé que és el que esperem. I al fons de nosaltres mateixos, sorgeix una nova expectativa. Al fons de nosaltres mateixos, sabem que la recerca de la felicitat, a la qual som cridats, és un camí sense fi, sempre obert davant nostre i que ens incita a un viatge, que té per objectiu la serenor i no la insatisfacció d’estar sempre recomençant. La recerca de la felicitat és la millor manera d’avançar cap a una a acció civilitzadora.

La felicitat és una alegria que neix del més profund de nosaltres mateixos, de les nostres entranyes habitades per bons sentiments, uns bons sentiments que cal alimentar i desenvolupar constantment. Una alegria que s’expressarà clarament i que posarà en mala posición a tots els campions del pessimisme i del malestar, els savis tristos i els cínics de qualsevol tipus. Aquesta joia interior, però també exterior, basada en la felicitat, és el millor elogi a la vida i obre les portes de l’acollida i del compartir, tot donant-los-hi el seu color.

Aquesta joia, la felicitat, ve del més profund del cos i de l’esperit i no és ni indiferència ni menyspreu enfront dels sofriments del món i de cadascu de nosaltres; no esborra la realitat de les llàgrimes, de les angoixes, del desarrelament. Representa i diu el valor immens d’allò que neix en nosaltres; d’allò que esquinça els hàbits del conformisme o de les actituds pessimistes o negatives; d’allò que sorgeix, de tant en tant, com inesperat. Prova que en cadascu de nosaltres i en cadascuna de les nostres vides hi ha espais inèdits disposats a acollir la novetat o a reviure les coses bones que ja hem viscut. Que hi ha espais irreductibles de cara a un present i a un futur feliços.

Cal que restem oberts a renovar la nostra capacitat per a sorprendre’ns devant l’imprevissible; a alegrar-nos davant d’allò que sacseja les evidències o els a prioris; a estimar allò que esquerda les closques. La sorpresa i l’obertura d’esperit són els valors centrals de la felicitat tot acompanyats per la joia i la serenor.
La felicitat és una joia que ens atrapa, però és alhora una recerca que cal fer. Potser ja hem pogut dir un dia, i és ben desitjable, que vivim o que hem viscut un moment de pura felicitat. Si ho mirem de més aprop, constatarem que es tracta de moments en què el nostre cos i el nostre esperit estan sota una mateixa longitud d’onda, en què una serenor o una noble excitació ens envaeixen, en què els nostres sentits experimenten sensacions i percepcions noves que ens reconforten, en què estem disposats a viure l’esperança de la novetat, en què esperem que ens arribin actes i sentiments que ens omplin i agombolin i en què estem oberts a noves expectatives. La felicitat, de fet, és un moment de cadascu però que guanya si es comparteix i que ens fa millors, més atents, més oberts, més comunicatius, més humans.

Per reforçar la nostra humanitat, la nostra condició humana, ens caldrà desenvolupar l’actitud d’aquells que assumeixen el fet de què vivim en societat, de què ens devem als altres, que ens devem, i alhora, a tots aquells amb els qui, horitzontalment, compartim el destí de la ciutat, i amb tots aquells que,verticalment, ens han precedit o ens seguiran. Ens caldrà pudor, vergonya, dignitat i honor.

Aquesta actitud és el que permet l’harmonia de la societat, a tenir la nostra plaça en el cosmos, en l’univers ordenat i harmoniós. Aquesta actitud forma part de la moral però és també una virtut cívica. Virtut cívica que vol dir que cal comportar-se bé, perquè estem sotmesos a l’escrutini dels altres, i que cal mostrar-se’n digne.

Aquesta actitud comporta també el menyspreu cap a aquells que es situen al marge i que no assumeixen la vida en societat, cap a aquells que en període de crisi només es preocupen i s’ocupen de la seva glòria tot ignorant el patiment dels altres, cap a aquells que cauen en el compadreig, la còpia falsa, l’ostentació o l’espectacle per l’espectacle.

I si l’hem perduda, ens caldrà recuperar ràpidament aquesta actitud optimista, aquesta actitud digna de recerca de la felicitat a fi de reforçar la humanitat, la humanitat de tots i la nostra.

És doncs en aquest marc de la recerca de la felicitat que podrem contribuir a una millora de la nostra condició humana, de la nostra humanitat. Però, per tal de facilitar aquesta recerca, per a obtenir un sentit i moments de felicitat, les Humanitats ens hi poden ajudar.

El mes de juny, el Congrés dels Estats Units d’Amèrica va publicar un estudi molt interessant titulat “The Heart of the Matter: The Humanities and Social Sciences for a vibrant, competitive and secure nation”, que es podria traduir com “El cor de la qüestió: Les Humanitats i les Ciències Socials per una Nació forta, competitiva i segura”.

Segon les conclussions d’aquest informe, els ciutadans americans han de ser educats amb un sentit ampli i inclusiu, per tal de permetre’ls de participar honestament i efectiva en el seu govern tot restant solidaris amb la resta del món.

Per als distingits autors de l’informe, per a fer-ho cal que les Humanitats i les Ciències Socials es situïn al bell mig de l’assumpte, perque no deixen de ser una de les fonts de la memòria col.lectiva i de la força cívica, perque permeten una millor comunicació, una millor comprensió i també una millor recepció de la cultura, i un més clar i més sòlid compromís amb l’assumpció dels valors comuns.

Tot insistint en la perspectiva crítica i les respostes imaginatives, les Humanitats -és a dir, l’estudi de les llengües, de la literatura, de la història, de l’educació cívica, de la filosofia, de la religió i de les arts- augmenten la creativitat, l’apreci per tot allò que ens és comú i alhora l’acceptació de les nostres diferències. Perque les Humanitats ens donen els coneixements i les eines culturals i cíviques necessàries.

Per la seva banda, les Ciències Socials ens sereveixen per a comprendre cóm s’emmarquen les nostres vides estan emmarcades, a travès del temps i ara mateix. Tot emprant els mètodes d’observació i experimentals de les Ciències Naturals, les Ciències Socials -que comprenen l’antroplogia, l’economia, la politologia, la sociologia i la psicologia- examinen i fan prediccions sobre els objectius i els processos organitzacionals. Juntes, les Humanitats i les Ciències Socials, ens ajuden a comprendre què és un ser humà i ens connecten amb la comunitat global dels homes i de les dones, amb una visió humanista. L’humanisme, un mot que ha gaudit sempre de prestigi però que avui en dia sembla que haguem pujat a les golfes. Llàstima.

Les Humanitats ens ajuden a saber qui som i com són els que ens envolten. Ens permeten entendre’ns i ens permeten bastir projectes compartits. Les Humanitats contribueixen a construir identitats; generen empatia i tolerància a partir de la constatació i de l’acceptació de la diferència; i són una font de cooperació, de comprensió i de reflexió. Ens expliquen d’ón venim i ens ajuden a tenir una visió d’allà ón anem.

Les Humanitats i les Ciències Socials són essencials per a la creativitat, per a la competitivitat, per al progrès i per a basar el compromís de cadascú respecte de la societat de la que forma part. I si són essencials, caldrà invertir-hi. Invertir en les Humanitats, invertir en la cultura, no és només gastar, sinó que és, en el sentit propi del mot invertir, preparar l’avenir.

La cultura, fortament anclada en la base de les Humanitats, ens dóna la possibilitat de federar energies al voltant d’un sentit. En una societat en crisi, i per a retrobar el sentit, és certament sobre la vida de les idees, de la ciència i de la recerca que hem d’actuar, però és també un mitjà d’estar en qüestionament permanent sobre la nostra capacitat d’interrogar-nos pel que fa al nostre present i al nostre futur. Cal que tots ens convencem que la cultura és un terreny que permet la constitució d’una comunitat. Però aquesta plaça particular donada a la cultura no es pot considerar mai com quelcom de guanyat. Cal prendre-la col.lectivament com una exigència que ens obliga a mostrar-la, a presentar-la i a desenvolupar-la.

En aquesta recerca del sentit, Les Humanitats ens han de fomentar la curiositat, la perspicàcia i l’habilitat per tal de transformar una idea rebuda en un nou objectiu; ens han de donar la capacitat per a compartir i construir noves idees amb d’altra gent; ens han d’estimular la voluntat de conèixer i de comprendre altres cultures i altres sensibilitats, formades a partir d’altres perspectives. Les Humanitats ens han de donar les eines per a comprendre el passat i per a albirar el futur. El coneixement i la valoració de les Humanitats són un punt crític per a bastir una societat democràtica, que cal que es basi en el respecte d’aquesta actitud de dignitat.

Perque sense l’existència d’un pensament crític, sense entendre la nostra història -tota la notra història-, sense respectar la veu i els arguments dels altres, encara que estiguin molt allunyats dels nostres, no existiria el concepte de ciutadania, i la nostra societat tindria una pana general. Les Humanitats i les Ciències Socials ens confronten a les veritables preguntes, i ens permeten l’establiment d’autèntics debats. Ens permeten avaluar, interpretar, sintetitzar, comparar evidències i comunicar sobre aquestes qüestions, i tot amb la voluntat d’esdevenir uns reals pensadors independents. Perque la força de la ciutadania, la força de la democràcia, depén de la capacitat dels ciutadans a participar en els processos de presa de decisions, i per a això calen unes bases sòlides, unes bases que les Humanitats i les Ciències Socials ens poden donar.

Tothom cal que senti la crida, ha d’interioritzar la crida, per a reforçar la presència i el futur de les Humanitats. Són, com he intentat de presentar i justificar, el socle del nostre sistema de vida en societat, són el socle per a comprendre la nostra condició humana, i són el socle on es pot basar qualsevol projecte de futur que puguem tenir.

Una política de civilització implica en l’ordre cultural l’existència i la presència d’un patrimoni comú; un patrimoni comú que s’ha de voler diversificat, obert i sòlid en les seves arrels, interessat per la recerca i l’experimentació, però que aprofita tot allò que de bo ja existeix.

Dit d’una altra manera, una política de civilització inclou les escoles, les universitats i la recerca, però també les cases de cultura, els museus, els centres d’art, les escoles d’art i tots els grups interessats en aprofondir en la recerca i descoberta de la bellesa i de l’interpelació estètica, en la recerca de la felicitat.

Vet aquí cóm, al meu entendre, l’art forma part d’una política de civilització, cóm l’art fonamenta la civilització en el seu caràcter particular i, alhora, en constitueix un trumfo per tal que resti oberta a nous reptes, a la recerca constant de la felicitat personal i col.lectiva, a la reflexió i al progrès de cadascun de nosaltres. I tot això cal que es faci sense renegar mai del passat que ens ha construït i que restarà com la base comuna de les nostres evolucions futures.

Ens cal humanitat, en el sentit d’una vida col.lectiva plena i enriquidora, en el sentit de civisme, de civilització. I per a fer-ho, o per ajudar a fer-ho, el conreu de les Humanitats és una base fonamental. Perque si ens cal humanitat, també ens calen les Humanitats. Perque, com que ens calen civilització i civisme, ens cal humanisme.