Miquel Desclot: “La il.lusió d’aturar la transformació contínua”

En el seu impertorbable viatge cap a l’infinit, l’univers s’expandeix com un animal en creixença. Els membres es dilaten, s’estiren, es clivellen, s’escrostonen, s’engrunen. La matèria fosca enterboleix la matèria clara, empeses totes dues per una energia obscura, en l’arremolinament centrífug d’un avanç inexorable. Els cossos celestes i les partícules s’entrexoquen, es compacten, es divideixen, es bombardegen, es persegueixen, es propulsen, sempre endavant, sense descans ni aturador. L’univers és un gran animal que s’alimenta de si mateix: es menja, s’ensaliva, es mastega, s’empassa, es digereix i es defeca a si mateix, per tornar-se a embocar un cop més, i un altre, i encara un altre… sempre transformant-se enmig d’un silenci estrepitós.

Perduts com les minúscules partícules que som en aquest gegantí moviment continu i aparentment caòtic, els humans hem experimentat sempre un neguit de fons que no ens ha deixat viure tranquils. La consciència de la partícula llançada al corrent de l’expansió infinita només pot engendrar inquietud i torbació: vertigen i terror. “Per què ens ha escaigut una consciència que no sembla que tinguin les altres partícules? És una maledicció o una benedicció?” ens continuem preguntant al cap dels segles i dels mil.lennis.

Però, enduts per la força mateixa del moviment perpetu universal, hem empès la nostra consciència de partícules indefenses en direccions diverses. La por, la basarda, el terror de la partícula humana ha incitat la creença en uns déus, o un déu, responsables del caos en què l’ínfima brossa se sent giravoltar: uns déus capaços de posar-hi ordre, d’oferir pietat, de prestar esperança. Però Zeus ignora Jahvè, i aquest no reconeix Al.là, i ells amb ells es combaten sense repòs. Un engany, o un mosaic d’enganys, a la mida de la rodoladissa partícula conscient.

La fe en la pròpia facultat de discórrer ha estimulat la necessitat d’explicar-se el perquè, la possible organització del caos provocador de l’horror, i les teories ens han donat una il.lusió d’ordre i estabilitat en el coneixement. Però Copèrnic desmunta Ptolomeu, i Einstein esborra Newton, i cada model fa un error de l’anterior. Un altre engany, o cadena d’enganys, a la mesura de l’insignificant grumoll humà.

Al seu torn, la imaginació ha esperonat el desig de corregir el caos, de reconstruir-lo amb unes formes que aquell no ha tingut mai: amb els detritus de la transformació constant del moviment universal, construir uns mons on l’equilibri ens permeti creure en paradisos estables que ens consolin del cataclisme que ens arrossega. Homer, amb la paraula, amb el cant, bastia un món ric i complex, però aprehensible, comprensible, i doncs plaent i confortant. El mateix feia Miquel Àngel redimint el marbre de la impenetrabilitat original amb l’escarpa i el cisell. O Piranesi fendint les planxes de metall amb el burí per edificar terrors domesticats. O Mozart donant arquitectura sonora al temps esmunyedís. O Tolstoi recomponent les formes de vida en una il.lusió de sentit. O Cézanne ordenant els colors i les formes sobre una tela amb el pinzell per suggerir oasis inexistents. O, encara, Hitchcock seleccionant imatges per compondre una vida virtual satisfactòria.

Tots ells sabien poc o molt que perseguien una quimera il.lusòria, i que els seus paradisos eren un engany més a la mesura de la desvalguda minúcia conscient. Però tots sabem, també, que almenys els seus són enganys que no prescriuen, que no s’anul.len entre ells, i que mentre la partícula humana rodoli conscientment pel caos de l’univers seran recer fugaç per reposar del terbolí marejador. Recers efímers per creure’ns amb una mica de solta, fins que la destructiva voràgine transformadora engoleixi definitivament les partícules conscients i totes les seves construccions quimèriques